Barcelona en blanc i negre
Després de fer voltes per ciutats de Catalunya i la perifèria de Barcelona vaig aterrar al bell mig de la ciutat.
Crec que tenia uns set anys i un desig insaciable de descobrir el món.
Eren els anys setanta i tot tenia un color molt gris al centre de la ciutat, amb una olor molt desagradable que un cop dins ja no ho notaves.
Recordo perfectament com estaven delimitats els meus recorreguts pel barri.
Tenia carrers completament prohibits i altres que era millor evitar, em movia en un triangle marcat per les estacions de metro, la que tenia més a prop era Liceo (ara Liceu), per l’altra banda Pueblo Seco ( ara Paral·lel) i de vegades pujava una mica més fins arribar a Parlamento ( ara Poble Sec) o a Catalunya. Aquest era el meu territori del Paral·lel a la Rambla , pujant fins a Plaça Catalunya i Plaça Espanya.
Quan arribava l’estiu ampliàvem horitzons , podíem anar fins a Mataró per veure l’àvia, això ja era una aventura de tot un dia, agafàvem el bus 59 a la rambla fins la Plaza Palacio ( Pla de Palau) per anar a l’estació de Cercanías( ja no existeix) que estava darrere de l’estació de França.
També anàvem a la platja de la Barceloneta amb el 57 o el 157 que agafàvem al Paral·lel fins el passeig marítim o el 64 fins els banys de San Miguel o San Sebastián, m’agradava molt passar el dia a la platja, teníem vestidors per deixar les coses i piscines que recordo plenes de nens i nenes amb l’aigua calenta i no massa neta, però a mi ja m’estava bé.
El meu dia perfecte era tornar de la platja dins un bus atapeït que ens deixava al Paral·lel cantonada Conde del Asalto( ara Nou de la Rambla) a l’entrada del carrer hi penjava un rètol de banda a banda que anunciava “Avenida de la Moda”, davant el mític bar Pompeya ( on ara està el Bagdad), recordo que tenia dues entrades, una amb una barra molt llarga on quasi tot eren homes i una altra més familiar amb taules , cadires i un cartell pintat al vidre que deia; “Salón TV”. Era el millor, fer una pausa per prendre una Coca- Cola i gaudir d’una estona de televisió, tot un dia de Festa!
Jo vaig créixer i em vaig formar en aquest barri , aquí es va crear la meva personalitat. Quan ja era una mica més gran i podia fer excursions tota sola o amb amigues, jugàvem a agafar el metro a Liceo fins a Lesseps , que era l’ultima parada de la línea verda i allà sortíem a contemplar un altre manera de viure, fins i tot el cel semblava més blau ,inundat de llum, les olors eren completament diferents.
Recordo les nits d'estiu que pujàvem a Montjuïc amb el funicular, era un passeig curt i agradable per arribar al parc d'atraccions i gaudir de l’espectacle musical al teatre del parc, tot sopant a la fresca els entrepans que havíem preparat a casa. Les actuacions eren molt diverses , no faltava mai la rumba d’en Peret ni els èxits del moment, des de Manolo Escobar, Manzanita i molts altres, però la que més recordo crec que va ser l’última “Los Pecos”. Avui són els jardins Joan Brossa.
Us podria explicar moltes més coses del meu barri en aquell temps llunyà que ja no té gairebé res a veure amb l’ actual, però m’estimo més quedar-me amb aquest petit retrat en blanc i negre des de els ulls d’una nena que ho tenia tot per descobrir.
Amb el pas del temps, els anys i les vivències els colors es difuminen , es transformen ,es confonen ,arribant fins i tot a enfosquir-se fins el punt de no poder-ne distingir cap .
Aprofitem el blau del cel que aquella nena va trobar en sortir per les interminables escales del metro de Lesseps.