Les segones oportunitats
23 d'octubre. 7.20 h i ja soc a l'estació de Vilapicina esperant el metro. I cada dia és el mateix, la mateixa hora, les mateixes persones i el meu seient, sí, sí, "el meu seient", perquè crec en les supersticions i cada dia m'assec en el mateix perquè em genera confiança.
7.23 h veig com de lluny s'aproxima el metro i em disposo a col·locar-me al meu lloc. Uns segons més tard, ja hi som tots a dins i, com cada dia, tinc el meu lloc. M'assec i continuo escoltant la música a través del meu mòbil. M'agrada escoltar-la i anar veient la gent que entra-i-surt del metro, pensant com poden ser les seves vides o com me les imagino jo. Cadascú és un món, però què passaria si durant un dia les nostres vides fossin com els altres s'imaginen que són? Sí, és bastant fictici, però pensar m'ajuda a fer que el trajecte se'm faci més amè.
Tot és igual, com cada dia des de fa 3 mesos que faig el mateix trajecte. De cop i volta, de lluny, veig aquella persona, però em fa tenir males sensacions. S'està apropant molt a les vies, massa, diria jo, i veig que ningú fa res. Tothom continua amb les seves vides, amb el cap cap a baix enganxats als mòbils. I de sobte em ve una frase al cap: "Si no ets tu, ningú ho farà".
Em dirigeixo cap a aquella persona, deixant-me fer pas entre la multitud, quan de cop i volta estic ja darrere seu. Dubto per un moment, però decideixo ficar-me just al seu costat i començar a parlar amb ell. El noto sorprès i amb la mirada perduda. No respon les meves preguntes, però decideixo estar al seu costat en silenci. Estem molt a prop de les vies i s'aproxima un metro, així que l'agafo de la mà i li dic: "Tot anirà bé". En aquell moment li cauen unes llàgrimes i decidim no pujar en aquest metro.
Li envio un missatge a la meva amiga, comentant-li que arribaré una mica més tard al cafè.
Parlem amb confiança, com si ens coneguéssim de fa anys i, em confessa que últimament no està passant per la millor època, l'han fet fora de la feina, li anava a proposar matrimoni a la seva parella i just abans l'ha deixat, va perdre els pares fa uns mesos... i no té res a fer.
-Avui tot el dia estaràs ocupat, vine amb mi -li comento- No és el millor pla, però et distrauràs.
Ens dirigim a l'estació de la Sagrera a agafar el tren en direcció Vic i el noto més calmat i content. Escolto un "Gràcies" i m'adono que aquesta persona, gràcies al dia d'avui, tindrà motius per a estar més feliç i veure la vida diferent.
Arribem al nostre destí i ens dirigim cap a la universitat, ja que avui és dia d'entregues i preparar exàmens. Som 3 al grup, però avui en som 4.