Gunnild la Vikinga
La Júlia anava i tornava cada dia a la mateixa hora, de casa a la feina i de la feina a casa. De vegades en sortir de la feina se sentia tant esgotada que només volia tornar a casa i esborrar les llàgrimes que havia vist en olts dels seus pacients. Sopava, (de vegades ni sopava), dormia, es despertava , agafava el metro i repeat.
Aquells dies eren molt durs, però aquella mínima possibilitat de tornar a coincidir amb aquella mirada li donava una mica de "vidilla" en dies tan durs i de tanta incertesa.
I després d’incomptables i eterns segons de llavis amagats per la mascareta… va arribar el dia que va poder tornar a lluir el seu somriure i es va retrobar amb aquella persona amb qui havien coincidit en tantes anades i tornades. Es van apropar i van dir… prenem un cafè? Després d’aquell cafè es van abraçar tan fort que van passar la resta de dies junts, recordant els dies de pandèmia, de tot el dolent ells van tenir la sort de coincidir i tenir una filla en comú, que li van posar de nom Brynhild, petita, forta i valenta vikinga Gunnild.