La cançó de la Laia

Euridice

Com cada matí, la mama m’ha preparat un got de llet amb galetes que se m’han quedat al coll en sortir corrents de casa. Cada matí se’ns fa tard. 


Entrem al metro per la parada de Bogatell, correm andana amunt perquè no s’escapi el metro de les 7:27. La mà d’ella està amarrada a la meva, amb força.  Té la vista en algún punt perdut de la negror del passadís del tren. Intento veure el que ella veu, espero qualsevol cosa: un monstre, una persona, una rata… però no hi ha res. 


El lleu sotrac de les rodes fregant els ferrocrrils em deixa endormiscada. Escorcollo el meu voltant: dues dones que parlen xiuxiuejant, un noi que acaricia un gos, un home amb un maletí a la mà dreta, ben vestit… tots enganxats al telèfon, tots amb la cara enfonsada per la son.


Sento una cançó.  L’he sentida tantes vegades que hi podria cantar a sobre, però no la reconec… Al meu voltant no hi ha ningú més que la senti, o si ho fan no ho mostren.  La dona del meu davant s’adorm, giro el cap i veig que la mama també tanca els ulls.  Totes i cadascuna de les persones del tren abaixen el cap, adormides, alguns cauen a terra desplomats, d’altres només rellisquen una mica més en el seu seient. 


Espantada m’aixeco, començo a sacsejar a la mare, però no reacciona. La cançó es fa cada cop més forta, sento que alguna cosa s’apropa. El veig. 


L’Ombra, fosca, tan fosca que sembla que s’empassi tota la llum dels fluorescents del vagó. Allarga la mà cap a mi. Em tapo els ulls amb les dues mans. El vagó calla, només sento les respiracions lentes de les persones del tren, no m’atreveixo a comprovar si Ell segueix allà. 


La cançó reprèn, puc sentir la lletra, casi com un crit a mitja veu, un secret a la orella, esperant que algú el senti. >La melodia, la lletra, en conec la veu… Els ulls se m’omplen de llàgrimes, i encara sense voler mirar, em tapo les oïdes. No, no vull… no vull seguir plorant… Els d’ella que els té de color verd. >>Miro, ara sí, el veig. >


L’Ombra em torna a allargar la mà, l’agafo.


 Tanco els ulls i inspiro. Ha desaparegut. La cançó s'ha acabat. Torno al meu lloc i m’adormo, com la resta.  Quan em desperto, el metro ja és en marxa.  Passeig de Gràcia, és hora de baixar.  La mama m’estira del braç. Un cop a l’andana m’aturo. La mama em mira. D’alguna manera ho sap. M’abraça, i comença a cantar-me la cançó que el papa va compondre per a mi.

T'ha agradat? Pots compartir-lo!