Els pitjors soldats de Déu
Estava a la cua de l'autobús amb tot aquella gent tan rara. L'elenc d'aquells circs que van de descampat en descampat ensenyant bitxos raros a gent que no sap ben bé que fer un diumenge a la tarda.
Bé, era a la fila, i el conductor pujava i baixava sense dir res. Quelcom deia: no pugeu o rebreu la ira d’un funcionari de TMB. Tancava la porta als nostres morros i l'obria com amb recel que hi entréssim. Això que ,en una d'aquestes pujades, arriben aquells turcs amb les presses i ignoren la cua i colpegen els vidres i el conductor els tracta amb tota aquella mala òstia. I el friki de davant, amb un polo rosa piruleta i aquella horrible bandolera, recrimina alguna cosa absurda ls turcs amb una veu inintel·ligible i un gest com de menjar llimones, i porta mascareta i se li empanyen les ulleres. El friki es fa fort amb aquella noia al seu costat que porta aquell vestit ridícul i el ram de flors de mal gust. Els turcs giren cua ja sense presses i es posen a la fila, i el friki mira el seu caramelet embolicat ridiculament i fa gest de victòria, però les ulleres tornen a tapar-se i se'n va la poca èpica. I penso que han de ser germans o haver-se conegut a la cua d’un especialista en al·lèrgies.
Ja estem pujant a l'autobús i el conductor té clar que aquell vehicle motoritzat de grans dimensions és el seu feu, i es permet fer el seu show i tractar-nos malament. I jo passo la targeta i sóc molt educat i el tio m’insulta i jo ric i penso que és la persona indicada per conduir l'expedició d'aquesta colla de bojos que mirem coses de merda al mòbil i ens deixem portar a llocs de merda.