En camí
He saltat dins del vagó. El cor em batega tan fort que no sé si em sortirà per la boca, m’agafo fort a la barra que hi ha al mig del vagó. No recordo ni com he arribat aquí. Si algú em demana quant de temps he esperat a l’andana no sabria què dir-li.
Tinc el cap lluny, molt lluny d’aquí. En un altre temps. Bé, sí que era el segle passat quan ens vam conèixer.
I el camí des de casa cap a l’estació del metro se m’ha esborrat del cap. He tancat la porta de casa? Busco les claus a la butxaca i sí, les porto, això vol dir que sí que he tancat la porta. Però el fet de baixar les escales dels dos pisos, obrir la porta del carrer, tancar-la, passar per davant del Bar La Fortuna, saludar el Manel o la Núria, sempre hi ha un o altre al carrer, pendents de les taules de la terrassa, caminar fins al xamfrà del carrer de sobre, creuar el carrer. No ho recordo. Com he creuat el carrer? Si estic aquí vol dir que no m’han atropellat. I caminar la resta del carrer fins al següent xamfrà, on hi ha l’entrada al metro. Baixar les escales, caminar pel passadís fins als torns, passar la targeta. Porto la targeta del metro? Sí, la tinc al moneder i dins de la funda de plàstic. I està marcada. Era nova, així que sí l’he feta servir. Ara la torno a posar a l'espai del moneder de sempre, per quan la torni a necessitar.
Qui m’ho havia de dir, finalment la tornaré a veuré. Deu haver canviat molt?
Després he hagut de decidir a quina de les dues vies havia de dirigir-me. I ho he fet instintivament, perquè ara estic anant en direcció a Fondo, o sigui, en la direcció correcta. Quant de temps tardaré? Ho miraré a l’aplicació. Porto el mòbil? Sí, el porto. Uf, no sé on tinc el cap. I les ulleres? Sí, per sort les porto penjades del coll. Sense elles no hi veig ni un borrall. L’aplicació em diu que tardaré encara vint minuts. Tranquil, ja falta menys.
No sé si la resta de la gent del vagó pot arribar a senir els batecs del meu cor.
En tres parades baixo i faig el canvi de línia. Sabré què dir-li? Sí, segur que alguna cosa se m’ocorrerà. Espero no parlar-li del temps. T’imagines. Després de tants i tants anys, i omplir el temps comentant la sequera que ens assola. La sequera que hi ha hagut en la meva vida sense ella. I ara em sento com si fos una persona nascuda en un territori d’interior, que mai ha vist el mar i que sap que està a punt de veure’l per primera vegada.
Dues parades.
Qui m’ho havia de dir. Fa uns dies pensava que no la veuria mai més, que seria una història més per recordar quan sols em quedi la memòria del que va passar i ja no retingui res del que passi en el present. Ara ja no serà així. Potser no caldrà dir res. Potser ens mirarem i ens ho direm tot amb la mirada.
Una parada.
Quan ens vam conèixer, el poc temps que vam compartir no em cansava mai de mirar-la. En els seus ulls m’hi submergia hores i hores. Em suen les mans. No m’havia adonat que estava agafant tan fort la barra. Sort que ho feia, però, perquè el vagó ha fet un sotrac i hauria volat cap enrere si no hagués estat agafat.
Bé, surto i busco el senyal que m’indica on para la línia groga. El color groc, ella sempre deia que el considerava el color de l’alegria, de les coses bones. És el color que em porta cap a ella. Ara sols cal que vigili i no m’equivoqui de sentit. No vull fer tard a la resta de la meva vida.