El cor de la ciutat
El meu nom no és important. Cap no ho sol ser. En un vagó de metro cap no ho sol ser. De fet, crec que per a aquest relat, m’anomenaré Ningú, l’únic nom amb què es pot anomenar a algú que és un amb la multitud.
Per destacar-me dels altres “ningú” que conformen la multitud, el faré nom propi, així afirmaré que tinc quelcom propi. D’ençà que vaig arribar amb setze anys a Barcelona, cada vegada em resulta més difícil afirmar-ho. Hi ha tantes narratives inconnexes seguides pels “ningús” que són un amb la multitud que resulta difícil distingir la pertinent al Jo.
Resulta més fàcil perseguir els punts de connexió entre les narratives que diferenciar-les. A Ningú li agrada fer-ho. Potser per aquest motiu es va aficionar a pujar al metro sense destí. Pujar a un vagó sense la necessitat de ser traslladat permet observar. L’observació pot portar a la trobada d’un cert punt de connexió entre les narratives.
A causa d’aquesta bajanada, armat amb una T-Jove, uns auriculars i el seu bloc de notes, Ningú s’ha embarcat en mil i una aventures en cerca del velló d’or que suposaria una connexió.
El que representa un triomf per a Ningú és ben divers. Pot ser una mirada entrecreuada que ho diu tot sense dir res. Pot ser una conversa amb l’àvia a la qual li acaba de cedir el seient. Pot ser contemplar com a la Marina s'ajunten els “ningús” que tornen de la festa a la casa i els “ningús” que van de la casa a la feina. Qualsevol trobada casual que connecti en un sol punt diverses narratives, resulta un triomf.
A pesar de la diversitat de la naturalesa de les connexions, Ningú ha aconseguit arribar a una conclusió que les uneix: Tots els “ningús” que conformen la multitud sembla que estiguin buscant quelcom que no saben el que és.
Ningú recorda amb especial afecte l’expedició que li va fer arribar a aquesta conclusió. Sense saber quina estranya força l’impulsava, va pujar al metro a la parada de Mundet, procedint a fer un transbordament a cada parada on fos possible. Va procedir a observar. Observava com tots els “ningús” pujaven i baixaven del vagó. Li semblaven peixos essent atrapats i alliberats mecànicament d’una xarxa. Li semblaven aliens a quelcom que se’ls escapava. Ningú també pujava i baixava, però, ho feia pel mer pujar i baixar, es podia permetre preguntar-se: Què era allò que semblava desconèixer la multitud?
Les connexions d’una línia de metro se li van aparèixer al cap com un laberint. Semblava que al seu centre hi havia quelcom amagat, un cert cor de la ciutat. El punt absolut on confluïen totes les narratives, allò que ignorava la multitud. Havia d’existir aquell aleph narratiu. Era impossible que tanta gent viatgés per unes mateixes vies sense que les seves històries acabaren totes encreuades, almenys, en un sol punt.
Ningú va intentar trobar el cor de la ciutat. Després d’acabar dues vegades seguides a Diagonal, es va adonar del seu fracàs. Aquell punt era inexistent o era a Diagonal. Era aquella noia que tocava l’arpa davant de la cafeteria el cor de la ciutat? No semblava probable, però, qui sap. Potser Ningú tampoc sabia què cercava. Al cap i a la fi, allò era un joc que s’havia inventat per pal·liar el tedi d’una tarda de novembre. Potser el cor de la ciutat no hi era. Potser les narratives de la multitud estan condemnades a mai ser completament connectades. Potser totes estem condemnades que els nostres noms no tinguin importància.
Tanmateix, Ningú seguirà cercant l'impossible cor de la ciutat.