El túnel
En la foscor del túnel, Carol sent veus i el cant d’una guitarra, descomposta, com un vòmit. Intenta moure’s, però el cos no li respon. Posa la vista a la seva roba, va baixant lentament, primer les cuixes, després els turmells i es queda mirant fixament els peus, estan nus. El seu rostre es reflecteix en la tanca publicitària. Al seu interior, la por es desborda, només es veuen els ulls i els llavis, que són de color vermell porpra. No es reconeix, el seu aspecte és desidiós.
Mira cap enrere i veu que Sara està tombada en el banc. Fa un gest com si volgués despertar-la sense fer soroll, s’acosta i amb una suau empenta la mou. Si les enxampen, cap de les dues no sortirà d’allà. Es calma i s’acosta a murmurar-li a cau d’orella:
- Sara, desperta't, no tenim temps!
La noia s’incorpora, parpelleja unes quantes vegades seguides i les dues corren agafades de la mà pel passadís. De sobte senten un fort soroll, és el vagó del metro que s’atura davant seu. El reconeixen, és el que les va portar des de casa aquesta tarda. Una vegada a dins i, dempeus, sense cap pla per a aquest moment, recorren el vagó fins a trobar dos seients lliure. No els costa massa, són les dues de la matinada i gairebé no hi ha gent. Tanquen els ulls, deixant passar el temps. Al cap d'un moment s’obren les portes, un home alt, vestit amb xandall i encaputxat, entra amb les dents atapeïdes, panteixa i sua. Carol obre els ulls, s’espanta encara més i decideix tibar la Sara fins al final del vagó. Allà, ella recorda que hi ha més seients ocupats per gent jove, o això pensa. Potser porten telèfons, és obvi, però no s’atreveix a preguntar. Asseguda, l’estómac se li encongeix i l’ansietat li puja per la gola fins a la boca. El metro va serpentejant, ara a la dreta, ara a l’esquerra. Les llums canvien ràpidament, per la llum que entra dels fluorescents del túnel. L’escena és en blanc i negre, cada cop va més de pressa. Ella no pot xisclar, no hi ha on agafar-se, de sobte es queda a les fosques, ja no veu res. Nota el frec del terra, no pararà, caurà, es lamenta. Es fa la llum i, de sobte, es troba de nou al costat de Sara. Hi ha massa silenci, massa tranquil·litat. Carol li murmura a Sara que sortiran en la pròxima parada.
Treuen el cap amb por al passadís, no veuen a ningú, només noten el seu pànic, ànsies de sortir d’allà com sigui. Han perdut el sentit de l’orientació, allò que abans era una petita estació, ara senten que és el merlet d’un castell, creuen que en poden escapar, però en realitat, és més aviat una masmorra. Senten passos, els ànims s’esfondren. No poden permetre’s aixecar-se, arrossegant-se es noten més segures. Després d’uns minuts, que a elles els semblen hores, comprenen que ja no és segur seguir allà, i en un intent desesperat decideix aixecar la Sara i sortir corrent abans que es tanquin les portes del metro, que està a tan sols un parell de metres. El comboi arrenca ràpidament i s’allunya, amb Carol i Sara. A mesura que avança, l’efecte de l’alcohol s’esvaeix gradualment i la realitat torna a prendre la seva forma habitual. Un grup de joves les miren, han deixat de riure. Les pantalles dels seus telèfons mòbils han deixat de brillar. Les seves cares de sorpresa i incredulitat no. Les noies s’abracen, recordaran aquella nit com una mala experiència.
Els joves es miren entre ells, són l’equilibri de la diversió, riuen. L’atenció torna a les pantalles dels seus mòbils que, tornen a brillar. Desconnecten i mouen els dits al compàs del metro.