Ara o mai
Tot va començar, com de costum, amb l'estrident alarma del despertador del mòbil. Res no feia pensar que aquell dia seria diferent als seus predecessors. Així que, un cop enllestits el rentat de cara, el cafè i l'esmorzar per al gat era l'hora de vestir-se amb qualsevol cosa i anar a buscar la motxilla per marxar camí a la feina.
Vaig sortir de casa en direcció a la parada de metro. Encara mig adormida, vaig buscar els auriculars dins de la bossa amb la idea de sintonitzar algun bon hit musical per amenitzar el viatge. Tenia la parada molt a prop, així que tot just vaig tenir temps d'escoltar les primeres notes de la melodia abans de pujar al vagó. En aquells moments, tota la meva atenció estava destinada a escoltar la música que sortia d’aquell diminut aparell. La meva elecció de bon matí va ser la mítica cançó “It’s my life” de Bon Jovi, que ja sonava a tot drap. És ara o mai, és ara o mai! - repetia sense parar el cantant.
Un cop dins del vagó em vaig quedar totalment sorpresa. Em passava molt poques vegades però aquell dia m'ho devia merèixer. Un seient buit a primera hora del matí i sense ningú a la vista que el pogués necessitar.
Aquell dia, matinar clarament m’havia anat bé, semblava que el refrany s’acompliria: qui matina, fa farina. Així que feia tota la pinta que aquell dia jo podria omplir tot l’aparador d’un forn de pa. Un cop asseguda vaig treure el mòbil per revisar les notícies del dia. Ni una de bona...Bé, poques, molt poques. Mentrestant, Bon Jovi seguia sonant i feia que el panorama actual no semblés tan dramàtic. Tornava a la seva frase estrella de la cançó: "it's now or never". Aquest potent missatge es va fondre amb el xiulet estrident del metro que anunciava que es tancaven les portes de la parada d'Entença. Entença era la meva parada! D'un bot em vaig aixecar i vaig córrer fins a les portes. Contra tot pronòstic, vaig aconseguir sortir a temps, sota la mirada atenta dels viatgers que m’envoltaven. Ells, totalment d'espectadors, no s'haurien jugat ni un cèntim per a mi, però vaig fer un salt que molts atletes envejarien. Ara bé, un cop vaig ser fora a l'andana vaig adonar-me que aquella carrera fins a la sortida m’havia passant factura, redeu, quin fart de córrer! Em faltava l'aire per tots cantons!
Amb l’alè recuperat vaig poder plantejar-me el que acabava de passar. Podia ser que l’aura de Bon Jovi m’hagués abduït de tal forma que ni m'havia adonat que em tocava baixar en aquella parada? O potser havia estat el fet d'haver trobat seient al metro quan mai em passava a aquella hora? Fos com fos, aquell dia que semblava començar tan idèntic com la resta, va agafar, per un moments, un gir inesperat i aventurer. El conjunt de successos em va portar a submergir-me, per un moments, dins una pel·lícula d'acció on el meu paper era, sens dubte, el de la protagonista. Com a mínim, havia d’estar a l'alçada de Lara Croft, tenint en compte el salt que vaig fer per sortir del metro. A tot això, la cançó acabava d’arribar a la seva fi. No sé si aquesta era una bona o una mala notícia. Vaig mirar la meva llista de reproducció i em vaig espantar una mica...Això de posar banda sonora a l’inici del dia va resultar ser una gran descoberta, però ràpidament em va venir al cap què hauria passat si n’hagués escollit una altra. Ja pensava en l’elecció musical del dia següent. També, en quina banda sonora escollia la gent del meu voltant. I vosaltres, amb quina cançó començaríeu el dia? Com veieu, cal escollir-la bé!