En una pròxima estació
He tornat a l'estació. Aquesta estació que es va tornar tan nostra. Mai no vaig creure que una cosa tan simple com una estació poqués canviar tant sense canviar res. Mai no vaig creure que en comptes de ser part d'un recorregut automàtic, l'estació de Sants pogués ser una cosa significativa. Mai no vaig creure que pogués ser més que el recorregut a casa. Aquell lloc on mirava amb superficialitat els vagons passar i una buida pantalla que m'indicava l'espera d'aquest metre. Esperant a Sants la blava L5 en sortir de les classes. Línia que m'inundava en el seu color i em tornava en un personatge d'aquest. Personatge trist i enfadat que constantment maleïa al metro que se n'anava al davant del nas i li impedia arribar al bus que havia d'agafar després a Sagrera. Estant una estona més envoltada en una andana plena de gent buida, desconnectada de la realitat i submergida en la ficció dels seus mòbils. Mai creia que la fredor amb la qual mirava la situació pogués canviar. Què podria fer que mirés amb optimisme el que feia que no arribés a casa fins a les 15:20? El que em deixava atrapada amb aquesta gent?
Llavors va aparèixer el que em portaria una resposta a tot allò que em preguntava a mi mateixa. Va arribar un centelleig que es va emportar tota l'energia que hi havia al voltant. Paralitzant busos, cases, botigues i... aquesta estació. Es va aturar amb la teva presència en venir per primer cop a veure'm. Perquè malgrat haver-nos vist abans, mai va ser sols ni de manera profunda que ens permetés disseccionar-nos l'ànima. Deixar cremar la serendipitat de sentiments mutus presentes en els nostres cors.
Inicialment afirmàvem a tots que només érem amics. Però els amics no es parlen, miren o comporten com ho fèiem nosaltres. Amb els amics no esperes veure els millors capvespres del Carmel agafats i mirant-vos amb estrelles per ulls. Tots els llocs més remots, els parcs, cafeteries, biblioteques, restaurants, passejos... Tota la Barcelona profunda, intensa, perduda que vam visitar junts. Això va fer possible el canvi de mentalitat, el fet de perdre'ns pel transport públic amunt i avall visitant cada petit detall, sempre present però mai visible fins al moment. Sempre t'agrairé, usuari de la R2S, que canviessis els ulls amb els quals mirava la situació. Que pogués iniciar una nova faceta d'ulls oberts sense pantalla incrustada. Per poder fer que deixés de ser una andana, un bus, un metro o tren ple de gent que dificultava la respiració. Transformant-se en l'inici d'una nova aventura, un nou capítol, unes vistes, un moment. Tot això, al principi impensable, no hauria sigut possible de no haver tingut la iniciativa de fer cas al cor i quedar aquell 29 d'octubre.
Només tu podies transformar una cosa que odiava en una cosa significativa que sempre em farà recordar-te. Les teves mirades d'ulls atmetlats acompanyades d'un gran somriure en veure'ns, els teus passos sempre ferms, tots els records... Fent que la meva mirada en la pantalla fos amb el desig agonitzant de poder abraçar-te uns minuts més abans de marxar cap aquell tren. I malgrat ja no ser-hi, sempre serà la teva estació. Un record vivent del que vam ser. No m'importa quedar-me apreciant els llocs on van succeir els nostres primers... Encara espero que tornis a pujar per aquestes escales mecàniques malgrat saber que no ho faràs. Pero tinc l'esperança de veure't en una pròxima estació per tornar a redactar la nostra història en un nou capítol.