De vegades sento que el meu cap és com el metro de Barcelona
Des que era ben menut, ben petit, sento que alguna cosa no rutlla bé al meu interior. Sé que ho sé, i sempre ho he sabut, però intento no fer-m'ho saber sovint. Quan havia de presentar a classe em quedava parat, pàl·lid, mut. El meu cap no trobava paraules, ni idees. Quan tenia converses amb amics i amigues, sovint la meva ànima es refugiava ben endins del meu cos i viatjava al meu infinit privat. Mai no vaig saber per què em passava allò, però sí que sabia que jo no pensava com la resta. Un dia, quan anava cap a la universitat, vaig baixar com cada matí a l'andana del metro L1 de La Sagrera, direcció Hospital de Bellvitge. No sé què em va passar, però alguna cosa em va fer entendre-ho tot. El meu cervell és com el mapa de línies de metro de Barcelona. Bé, segurament és més aviat com el mapa de busos i metro de Barcelona, però tornem a l'exemple. Els metros estan circulant tot el dia i gran part del vespre i de la nit. Algunes nits, com les del dissabte, fins i tot, mai no deixen de passar. Alguns cops un tren o una línia s'atura o s'avaria, però en general tot va a una velocitat esfereïdora. Jo baixo a l'andana sense cap direcció establerta, agafo els trens que van venint. Però en algunes ocasions, els trens s'encavalquen i no els puc agafar tots alhora. I és aleshores quan els perdo, i per molt estrany que sembli, costa tornat a trobar-los. La majoria els intento agafar si m'interessen prou, però de costum els perdo en pocs segons i me n'oblido després. Quan aquell dia, a l'andana de La Sagrera, vaig entendre'm per fi, vaig sentir que era hora d'explicar a algú el meu interior. De vegades sento que el meu cap és com el metro de Barcelona.