Escenes de viatge
Camino de pressa. Volia agafar el cotxe però m’ho he repensat -per allò de la sostenibilitat- i he optat pel metro. No m’agrada gaire viatjar sota terra, però he de reconèixer que és el transport més ràpid.
Avui és un dia important. El primer a la meva nova feina. És com si m’hagués tocat la loteria! Gairebé no m’ho podia creure quan vaig saber que havia anat passant totes les etapes de la selecció i la feina era meva. Estic tan contenta! Així doncs, he sortit amb temps de casa perquè no vull arribar tard. Seria començar amb mal peu si, el primer dia, ja m’han de cridar l’atenció.
Em fico al metro decidida i busco la targeta de transport, la valido i la màquina em retorna la tarja.
- Vaja, targeta esgotada. El que faltava; quina ràbia! – m’exclamo. Sort que hi ha dues màquines expenedores i en faré via , penso. Targeta nova en mà, sento arribar el metro. Baixo les escales tan de pressa com puc i, abans no soni el xiulet i es tanquin les portes, ja soc a dins.
Tot i no ser hora punta, el metro va força ple. Potser feia estona que no en passava cap -m’imagino. Una parella de mitjana edat, amb dues maletes enormes, bloqueja l’entrada al vagó i tothom se les ha d’empescar com pot per poder-hi entrar. Són estrangers, no hi ha dubte. Amb el mòbil a la mà, estan molt enfeinats localitzant a quina parada han de baixar i ni s'han adonat que impedeixen l’entrada als passatgers. Una dona es queixa i se’ls mira malament, i una altra s’hi afegeix i protesta:
- Es pensen que el metro és seu! -exclama de mala manera. I un tercer passatger intervé i intenta posar pau.
- Si us plau, una mica de respecte i bona educació. Quina imatge volem donar?
La parella continua pendent del mòbil sense ser conscients de la situació que han provocat. Arribem a la parada de St. Pau i observo que puja un noi amb un gos negre, preciós. Com pot, fica el gos en un racó perquè no molesti. Una dona li diu coses i el gos remena la cua content però no es mou del seu lloc. Sens dubte, està molt ben educat.
Per una altra porta del vagó, un grup d’escolars entren fent un gran enrenou. Deuen tenir uns nou o deu anys, calculo. Les mestres els recorden que han d’estar tranquils i no fer xivarri; que mirin d’agafar-se per no caure i que estiguin atents perquè baixaran a Diagonal.
- Sagrada Família- anuncia la veu en off.
Els turistes sembla que han arribat al seu destí. Intenten encarar les maletes per a poder sortir del vagó. Una noia que ha captat la situació els fa lloc com pot perquè puguin baixar. La miren agraïts i li somriuen.
Puja un músic. No sabria dir quin instrument deu tocar, però per la forma de l’estoig que porta, diria que ha de ser un instrument de vent... Se situa ben a prop meu, aprofitant l’espai que han deixat els “guiris”. Tot i que estem força estrets, aconsegueix treure de la motxilla una tauleta i es posa a repassar una partitura. Estiro el coll per poder saber, curiosa com soc, el títol de l’obra. Per molt que ho intento, només puc llegir el nom de l’autor: Debussy. Em sona de quan l’havíem estudiat a l’escola, però no sé si alguna vegada l’he sentit, interpretat en directe...Mentre intento recordar el nom d’alguna obra de Debussy, me n’adono que la propera parada és la meva i em fa un salt el cor! Em miro el mòbil per saber quina hora és. Quan arribi a la feina encara he de tenir temps de canviar-me i posar-me l’uniforme. Respiro fondo i intento relaxar-me. Vaig bé de temps.
- Pròxima estació, Verdaguer.