Per incontrarti ancora
La Doleur Exquise és un terme francès que es fa servir per definir aquells amors no correspostos. La traducció literal és “el dolor exquisit”, aquest indica fins i tot que és una sensació de plaer el que sentim quan estem enamorats d’algú impossible, que no podrem tenir mai. Aquest patiment, però, no en té res de plaent. Jo trobo aquest terme més aviat com l’inici d’un llarg camí. La doleur exquise no és una definició, és un espai, un lloc des d’on els corredors surten a córrer. És una classe, on rebràs una lliçó.
“Aspetta!” vaig cridar rere seu. El vaig reconèixer molt fàcilment: sempre duu la mateixa camisa de quadres, la mateixa motxilla, la mateixa cara de cansat amb cercles liles sota els ulls. Era allò que el feia atractiu. Allà era un cop més, potser l’última vegada que el veuria, cada matí el mateix, caminant per l’estació de la Sagrera, tenia tantes ganes cridar el seu nom...
Està bé, no li desitjo res, però que ella el faci feliç. Quan estigui sol jo ja el buscaré, si no em canso d’esperar-lo. L’amor és complex, hi ha milers de definicions i qüestions sobre on sorgeix. Aquesta la sabia bé, va néixer a l’L1.
I va créixer entre la Sagrera i Arc de Triomf (irònic, oi?). També sabia on moriria aquest amor: moriria l’última vegada que me’l creués per l’estació, l’enterrament serà l’endemà, quan les sospites que ha tornat a Itàlia s’hagin fet realitat.
Quina condemna és el “potser”, que sempre ens persegueix i ens obliga a aprendre a fugir-ne. Ell volarà cap a casa i tindrà algú que l’espera per obrir-li la porta, fer-li un petó i preguntar-li com ha estat. I jo estaré aquí, com d’ençà que vaig néixer, sentint que la meva vida està passant ben lluny d’aquí i desitjant ser aquella persona que li dona la benvinguda a casa. A la casa de tots dos, aquell espai que els que s’estimen anomenen llar.
I encara que passi un temps, podré recordar els mitjos cercles foscos sota els seus ulls. Vaig sortir del vagó i en un sospir cansat, vaig xiuxiuejar per incontrarti ancora. L’odiava, perquè per culpa seva hauré de preguntar-me, tota la vida, per què no vaig ser suficient.
Deixem la primavera als enamorats, Jana, tu sempre has sigut més d’hivern.