En nom del record
Era una dona sense noms. Els dies passen de pressa, pensava. Havia automatitzat totalment la seva vida, l'havia acabat sotmetent sencera a l'engranatge del temps, fruit d'una gran màquina que mai no havia deixat de funcionar. Ara que era prematurament jubilada, se li estenia davant un oceà reblert de temps encara buit, com un gran llençol blau, temps d’incertesa. Volia recuperar els dies i les hores que havien passat com una bafarada d'aire fresc per davant dels seus nassos durant tots aquells anys. Volia sentir l'esclat prematur de la primavera i fondre's amb la terra altra vegada, com quan era nena i sentia el balanceig de les hores mortes dins seu; ara aquí i després enllà. Així i tot, amb la cinquantena ja prou avançada, era difícilment impossible reencarnar-se en l'ideal de vida que somiava.
Es trobava allà, tancada al pis de l'Eixample del qual poques vegades sortia. S'havia llevat tard, era diumenge i Barcelona brillava. La casa era buida, tothom era a passeig i la llum ho amarava tot amb to delicat. Decidí baixar al carrer, quasi per un impuls inconscient que la portà als mateixos carrers de cada dia, de tota una vida, en aquell diumenge de placidesa.
Sentia que feia tard. L'asfíxia de sentir-se perdent la vida la commocionava, l'aclaparava, i es refugiava en el fil del record llunyà. L'enyor de fadrinatge i joventut, que, tanmateix, se sentia com les veus tombant la cantonada. Es refugiava en la quotidianitat i la senzillesa de cada dia; el pa calent a taula, el got de vi amb el qual brindaven i sota el que s'encenien les gentils paraules, tot just record d'un passat, tan viu i tan llunyà, que mai no tornaria. I és que la malaltia avançava ferotgement. Havia avançat amb una rapidesa impronosticable pels metges.
Decidí caminar sense pressa Passeig de Gràcia amunt, amb esma, fins arribar a la Diagonal, on agafà el metro en direcció a Vallcarca. S'assegué davant d'una parella que no va poder passar per alt. Un pare i una filla petita, d'uns deu anys. Sense pretendre ser gaire discreta, pescà un fil de conversa en què la nena li deia al pare: I si me'n vaig abans que tu? Després d'un mig somriure, i el silenci propi del pensar, el pare li digué amb un to sarcàstic; passi el que passi, jo seré amb tu, filla meva.
Aquell bocí de paraules, poques i valuoses, la deixà completament commoguda. El pare feia una promesa a la seva filla; li prometia, davant la incertesa del demà, que passés el que passés ell seria amb ella. El pare era la promesa per la filla, perquè, com li havia passat a la dona que s'asseia davant la parella que no havia pogut passar per alt, el pare havia estat colpit per la filla, des del primer moment, totalment commogut i tocat, afectat en la major sensibilitat, en la passivitat pròpia de l'ésser humà; i és que és aquesta la promesa implícita de l'estima, de l'amor entre dues persones que es feien una promesa mútua.
Volia veure altra vegada la caseta dels pares on havia estat criada. Ara feia anys que no hi vivien, però la casa restava immòbil. El jardí preuat de la infantesa, l'antiga casa dels pares. Volia reviure en primera persona la promesa dels seus pares. Evocar els ulls a una sola imatge, i que aquesta fes brollar tota mena de records i de promeses de la infantesa i dels primers anys joventut, i que anessin trenant una llarga cançoneta incerta, per poder acabar proclamant als quatre vents, segura i amb rotundesa: jo soc l'Anna, i passi el que passi m'aferraré al fil del record que encara endolceix els meus dies.