Segons eterns
Avui em toca ser “jubilada que agafa el metro massa d´hora i sempre corre a buscar seient desesperadament”. Què hi farem. Caminar per Collserola a partir de les 10 del matí pot ser un problema per a la salut de qualsevol als mesos de l’estiu barceloní, i s´ha de matinar.
A Sants Estació, a quarts de vuit del matí és ple de gent. Observo i gairebé tots fan cara de circumstàncies, de cansament, d’emprenyament per la calor, o ves a saber perquè. El metro treu el cap per la capçalera de l´andana. Tothom s´ha col·locat com ha pogut, la majoria està penjada d´un mòbil. No es miren ni es comuniquen menys aquella parelleta del mig del vagó, agafats a la barra, no parlen, es miren, no parlen i es miren, no hi ha temps per a ells, no hi ha segons ni minuts ni hores, per a ells el temps s´ha parat, sembla néixer alguna cosa bonica, i a cada parada l´intercanvi entre els que surten i els que entren és intens, per alegria dels carteristes.
Arribem a Catalunya, i les portes no s´obren, són nomes uns segons, però interminables: Tinc pressa, vull sortir, m´empenten. Alguns potser simplement s’angoixen. D´altres, més pacients, miren amunt cap el cel metàl·lic del vagó pensant que potser el déu dels trens (qui deu ser?) els farà sortir aviat.
D´altres que estan asseguts pensant en el futur proper del seu viatge, que potser trigarà mes del compte. Es deu haver espatllat el tren?. Carai, per un dia que agafo el Metro. Ja faig tard per a la Ressonància, sort que mai no són puntuals!. Canviarà el destí d´alguna persona aquest retard?, penso, mentre observo les cares de la gent. Soc tafanera de mena.
El de l'acordió ha parat de tocar, potser pensa que si no para, li pararan...com que ets tan pesadet ara estem tots nerviosos, home!
Bufen les vàlvules, s´obren les portes...per fi!
La percepció del temps torna a canviar, i ara el temps és quasi la velocitat de la llum, i comença l’estampida de tota la fauna del vagó, bous, cabres, vedells, gats, gossos, girafes, goril·les i ximpanzés, -diuen que cadascun de nosaltres està associat o s’assembla a un animal-.
Tot tremola. Això sembla la batalla de Tetuan, per no dir el Dos de Maig, que si no vigilen acabarà mes d´un a Bellvitge, i algun animal, per poc que es descuidi, pot acabar a la Ciutat de la Justícia encara que s´ho passi tot per l´Arc del Triomf. I dels que surten, algun necessitaria un bon bany a la Barceloneta.
Quan tot s’aclareix, els que estan asseguts es tranquil·litzen. Alguns canvien de lloc, com també ho fan els que estan drets, agafats a una barra ara, repenjats a les portes tancades després, que és més còmode, d´altres s´acosten a les portes en previsió de baixar a la propera parada, tots es preparen per alguna cosa.
L´aire s’espesseeix, queda un espai lliure vora la porta oberta. Ja és massa tard. Una altra fauna de bous, cabres, vedells, gats, gossos, goril·les i ximpanzés entra en tromba a buscar on col·locar-se, i la resta de bestioles encara no ubicades a la primera onada busca el seu racó, preferentment a les portes tancades, ben repenjats, agafats a la barra o a la zona d´enllaç entre els vagons, encara que el terra es mogui una mica.
Converses i pensaments que volen i s´entrecreuen pel vagó, entre els caps i el cel de ferro, qui sap si per trobar-se de tant en tant, i que en un instant màgic dues mirades es creuïin i potser comenci una historia.
Bufen les vàlvules, portes tancades, el metro arrenca.
Segons eterns, com eterns es fara el temps quan comenci a tocar el de l´acordió, sempre el del acordió.