Trajecte final
— Què li diries ara?
— No ho sé, ni tan sols m'imagino ell i jo a dia d'avui compartint espai a cap lloc d'aquest planeta.
— Apa! Mira que n'ets, d'exagerada.
Tenia raó. No podia evitar-ho. La sang se'm glaçava només de tornar enrere en el temps i recordar aquell dia. Jo sortia de la universitat i ell m'havia vingut a buscar. Feia molta calor, teníem l'estiu a tocar. Era aquell moment del curs en què sents uns barreja d'emocions molt estranya, una mescla entre buidor i pesantor. Tot semblaven o bé nous començos, o bé punts i finals; no hi havia punt intermedi.
Quan vaig veure'l aquell dia vaig saber de seguida que s'havia acabat. No quedava res de tot allò que ens unia. Però, és clar, acostumats a estar l'un al costat de l'altre, a seguir-nos la pista allà on anàvem, els peus gairebé caminaven sols, sense adonar-se'n que la situació era diferent a partir d'ara. Així doncs, vam disposar-nos a fer el trajecte en metro més insuportable de les nostres vides. L'un al costat de l'altre, sense dir ni piu, sabent que caminàvem en direcció a un carrer que no tenia sortida. Podria haver-me girat en direcció contrària i haver marxat. Podria haver perdut els nervis i llavors m'hauria posat a cridar, o a plorar, desconsolada. I ell no hauria tingut cap resposta. Encara a dia d'avui no crec que la tingui. No el culparia, perquè sempre he acabat pensant que jo en tenia la culpa de tot plegat. Una situació així no podia desfer-se. Un cop fet el nus, no hi havia qui el deslligués. Ni tan sols la més llarga de les converses hauria pogut rebaixar la tensió que ens perseguia. Un nus concloent i definitiu que ens enduríem per sempre.
— Au va, en serio. Què pensaves mentre caminàveu? Li hauries dit alguna cosa que no vas poder dir en el moment?
Però, com si revisqués aquell precís moment, les paraules tornaven a no sortir-me i els pensaments quedaven closos, enterrats pel temps i l'angoixa.