Trencar el guió
Abans, al metro, hi passaven coses. Les persones ens miràvem i ens permetíem interactuar. Ara, tret de les inevitables empentes en hores punta, quan els cossos es toquen sense voler, o de la pessigada que sentim quan s'anuncia un suïcidi, gairebé no hi passa res. Cadascú viu en el seu món, abduït per la pantalla del mòbil. Però l'altra nit, en el darrer comboi de la jornada, hi va haver gresca en el meu vagó.
Tres joves que encara no tenien vint anys parlaven en veu alta, consumien pastilles i bevien alcohol. Era una d'aquelles situacions en què sovint tendim a mirar cap a una altra banda, no sigui que en sortim escaldats. Una dona va trencar el guió i els va interpel·lar: "Feu cara de bons nanos, però esteu llançant la vostra joventut. Treballo a Wad-Ras i faríeu bé d'estalviar-vos la presó: us acabarà d'arruinar la vida." Els joves, lluny d'engegar-la a dida, van agrair-li aquelles paraules de mare i s'inicià una conversa distesa. S'hi afegiren, com a espectadors, dos agents de seguretat del metro. Jo viatjava sol i tenia al costat una noia i una parella d'adolescents. Estranyament, cap dels quatre mirava el mòbil i vam dialogar sobre aquella escena colpidora. Sorgiren elogis per a la dona que s'havia atrevit a intervenir amb tanta claredat i respecte. Aplaudírem uns joves capaços d'acollir la crítica. Com en els mitjans de transport d'abans, persones que no ens coneixíem de res conversàvem. Quan la dona baixà a Collblanc, els joves li van preguntar el nom.
-Soc la Cristina i no us vull veure per Wad-Ras ni per cap altra presó.