Cau de fang i pedra
Cau petri; caverna ferrissa. Cossos amuntegats, sense vida, expectants d’un pas rutinari. El llop udola, mecànic, amb ulls lluents i aire feral. Pren embrazida i s’atura a la vora; els cossos reviuen, i s’obren les portes. El tren s’emplena en buidar-se l’andana, i el gris torna a regnar a la vista de l’ull espectador — ha arribat el metro.
La marxa és sobtada i són pocs els que han romàs: un bon home que dubta, confós, davant del plànol, i una dona jove, segura, jaient solitària. L’Anna, que feia tard, bé sabia que acabava de perdre el tren, com bé sabia que havien pasat exactament 11 minuts des dos quarts de nou.
Des que van inaugurar la parada tan a prop de casa seva sabia que podria acabar l’any que li quedava de carrera arribant en metro a la universitat. Provar un tren d’estrena semblava una gran fita, i l’entusiasme la portava a ser puntual des del primer dia. Però d’allà endavant es trobaria, cada matí a la mateixa hora, amb el mateix noi. Sempre n’havia gaudit, dels viatges en metro, però arribar ara significava compartir una andana solitària amb el noi que havia d’agafar el tren en direcció contrària. Ell, sense més nom que l’imaginat per l’Anna, restava dempeus cada matí, apareixia a dos quarts de nou, i s'esvaïa en arribar el primer llop mecànic.
Marc? Pere? Joan? Potser Joel. Tot i que tenia més cara d’Enric. La veritat era que l’Anna mai s’havia atrevit a parlar-li. Què havia de fer? Apropar-se a aquell noi amb qui coincidien els ulls i passaven els matins? De cap de les maneres.
A més, feia mesos que l’andana havia començat a emplenar-se dia a dia, i lluny quedaven els dies en què esperaven tot sols de bon matí. Era cert que seguien veient-se entre la gent que, mica en mica, anava omplint l’estació, però mai no havien arribat a parlar-se.
Ara que per primera vegada ell no hi era, la gruta ennegrida es tornava freda, aliena i distant; com si envoltada de desconeguts estigués més sola del que mai ho havia estat en aquells matins de tardor.
Al terra de la cova, el fang impregnava una melancolia barrejada amb angúnia, confusió, i el desagradable regust de la incertesa. Les petjades li havien quedat impreses en cor i ànima. Ara veia que l’emoció per ser-hi d’hora no provenia d’altre lloc que el mòbil de la seva desavinença; aquell noi que li havia pres una part seva sense ser-ne del tot conscient. Allà on fos, li havia sacsejat les emocions i envoltat en un cicló de vents intensos; un gris intern que podia ensumar-se i una visió enlluernadora — havia arribat el metro.