Llàgrimes
No sabria dir-vos si era dilluns o divendres, si plovia o feia sol. Per a mi era hivern glaçador, potser perquè la meva ànima estava congelada.
Un dia més va arribar el metro. És curiós. El moment en què s’atura a l’andana és el moment de pausa en el camí, però a la vegada és l’instant de més moviment intern. Persones pujant i baixant, uns buscant el seu lloc dins del vagó, altres mirant direccions, emprenent camins. La pausa necessària per reprendre el viatge. Prinicipis i finals en un mateix espai i temps.
Vam pujar i ens vam quedar de peu a un racó. No soc capaç de recordar de què vam parlar. Però sí que recordo la sensació de sentir les llàgrimes acumulant-se a les meves parpelles. Intentar reprimir-les sense èxit i que, finalment comencessin a brollar. No sé quantes parades vaig estar plorant. Estava tan trencada, anestesiada. Com si m’haguessin arrencat un tros de mi. Realment és així. Des que ella no hi és respirar costa una mica més.
Va arribar la meva parada i vaig baixar com vaig poder. Només posar un peu a terra algú em va tocar l’espatlla. Em vaig girar i vaig trobar-me amb una cara agradable. Una senyora amb un somriure càlid i una mirada plena de tendresa. Em va mirar als ulls i sense dir res em va donar un mocador de paper. Per uns instants el temps es va congelar. I tot em va semblar més bonic. Només vaig poder dir un gràcies tremolós. I va desaparèixer entre la multitud. Em vaig quedar quieta uns instants i d’alguna manera una part de mi es va reconciliar amb el món.
Potser era ella que des d’algun indret em va venir a trobar, a recordar-me que la vida pot ser molt bonica. Sigui com sigui, des d’aquell dia sempre porto un paquet de mocadors a la bossa, per si mai puc oferir-los a algú que, com jo aquell dia, els necessiti.