El nostre viatge
Quan el despertador ressona, jo ja estic dempeus. Ràpidament, l'aturo: necessito estar concentrada, no és un dia qualsevol. Repasso les diferents bruses que tinc: una de blau cel que fa poc em vaig comprar; la de flors, regal de la Marga; la grisa, que mai desentona en el meu envellit estil. No, avui toca la violeta: la seva preferida.
Em poso unes mitges, que ja comença a fer fred, i em cordo la faldilla, sempre pel segon botó, que sinó em queda baldera. Agafo les sabates negres, les més còmodes, que avui el dia serà llarg; despenjo una rebeca i, acompanyada pel bastó, em dirigeixo a la cuina: no puc pas sortir de casa sense el meu cafè.
- Mare, què fas vestida? Són les set!
- És 28 de setembre, és el nostre dia.
- Però...
- És 28 de setembre.
Mentre la Marga em prepara un cafè “curt amb llet desnatada i una culleradeta de sucre, que si no és massa amarg”, el silenci inunda la sala. Una sala on hi som nosaltres dues, però on no hi som tots: està incompleta. Per primer cop en setanta-dos anys, la celebració es parteix per la meitat, però no desapareix. Per primer cop, la buidor i la tristesa acompanyarà el nostre dia, però no em permeto sentir-me sola. No. És aquí.
- La parada queda lluny. Vols que et porti?
- Millor, gràcies.
Quan era jove, agafar cada dia el metro a la parada de Zona Universitària no suposava cap complicació. Els 15 minuts des del nostre petit pis familiar al carrer Pintor Ribalta suposaven l’impàs necessari per poder entrar dins de la rutina diària, per preparar-me pel trajecte fins a la Facultat. Ara, amb 91 (quasi 92!) anys, aquest quart d’hora em suposa un esforç titànic: les cames ja no tenen la força d’abans, l’aire se m’acaba de seguida.
El silenci ens acompanya en els pocs minuts que dura el trajecte fins a l’estació. Sé que ella vol venir amb mi, fer-me costat, donar-me la mà. Però aquest no és el seu viatge: és el nostre.
- Si necessites alguna cosa, truca’m, sobretot. Vigila, una dona gran, sola ...
- No estic sola.
- Tens raó.
Les llàgrimes rellisquen per la cara de la Marga quan tanco la porta del cotxe; el troba molt a faltar, res no ha estat el mateix d’ençà que ens va deixar. Aquells dies a l’hospital van modificar la nostra quotidianitat: vam comprovar que en l’instant menys esperat, els pilars que sustenten el nostre món es poden enfonsar. Però, malgrat tot, t’has d’aferrar a la vida, tirar endavant, i per sobre de tot, recordar-los, mai deixar d’estimar-los.
Les escales mecàniques em traslladen a l’interior de l’estació. Són dos quarts de vuit. La multitud em mira amb respecte: és estrany veure una persona d’avançada edat a aquestes hores al metro. L’any passat amb l’Armand ja ens hi vam trobar: érem uns estrangers, uns pobres avis que es devien haver perdut.
El trajecte es fa més llarg del que recordava: la cua per posar el tiquet, el descens fins al pis correcte, la caminada fins a l’andana. Quan arribo, el vagó ja hi és, com si m’esperés a mi. Me’l miro, nerviosa: aquí va començar tot, la nostra història. Dins, la majoria dels seients estan lliures; els nostres, també. I m’assec tal com ho vaig fer un 28 de setembre de fa setanta-dos anys, mentre em quedo mirant a la porta. Sé que no apareixerà, però encara tinc una petita esperança, com cada dia quan em llevo i miro al meu costat: però el llit és buit.
Les portes es tanquen. Un any més, està a punt de començar aquest viatge, el nostre viatge, però aquest cop el faig físicament sola. Perquè sé que ets aquí, amb mi.