Tots els camins duen a Sant Antoni
1992
La làmpada il·lumina tènuement la cambra i cerques, amb els ulls a mig obrir, el rellotge. El tic-tac de les agulles t’anuncia que el temps mai no s’atura i que la vida passa volant. Són gairebé les set del matí del primer diumenge de gener i tens sis anys. Vas cap a l’habitació de l’avi i et fiques a dins del seu llit.
—Ai, aquesta gallina que s’adorm al capvespre i es desperta quan clareja! —et xiuxiueja a cau d’orella.
Hi ha veus gravades al cervell, i la de l’avi n'és. Diu que té una sorpresa per a tu i t’il·lusiones. No saps on aneu, però agafeu el 41. Tu, com sempre, t’asseus al costat de la finestra i recorres tot el trajecte comptant les grues que hi ha a la ciutat. Abans de baixar, prems el timbre quan l’avi t’ho indica.
Topeu amb un munt de nens a la cantonada de Tamarit amb Comte Urgell. Què hi fan? Preguntes innocentment. L’avi no respon perquè vol que ho descobreixis. Intercanvien cromos.
2001
A la paradeta del senyor Joan hi ha la Revista Cucafera que tant t’agradava fa uns anys. Ara que ja ets gran, busques algun còmic que et faci passar el temps. Trobes un del Hombre del calendario, que no saps qui és, però la paraula supervillano de la contraportada t’ha agradat. L’avi treu del portamonedes un euro i li dona al senyor Joan, el qual l'allarga al seu net que més o menys deu tenir la teva edat. Mai no goses dir-li res. I ell tampoc.
A l’andana de Sant Antoni, t’endinses en la figura d’aquest supermalvat. L’avi devora el llibre que també s’acaba de comprar i que es diu Ventajas de ir en tren. Abans que el metro s’aturi a Monumental, l’avi et diu que potser la història que té entre les mans li hagi passat a algú dels que està en aquell vagó. I te’ls mires. I de sobte, t’adones que mai no viatges sola.
2012
A cada parada de l'L1, direcció Fondo, puja gent amb vambes, pantalons curts i samarretes tèrmiques. El tren és ple de gom a gom. A fora, al carrer, l’hivern fa de les seves.
Als teus auriculars sona Teresa Rampell i, igual que si estiguessis al concert, sents com el teu cos es mou a l’uníson d'aquests runners que, per sort, abandonen el vagó a Plaça Espanya. Just quan el cantant diu allò de “No ho admetràs, però et veus en el mirall de l'ascensor i et trobes guapa”, tu et veus reflectida a la finestra del vagó i somrius. Perquè t’agrades. Et despistes un segon i, gràcies a la veu de megafonia, t’assabentes que la propera parada és Urgell.
Fas una abraçada a l’avi i t’agraeix mantenir la rutina del mercat de Sant Antoni el primer diumenge de cada mes. Ell no diu la rutina. Ell diu la vostra cita. El senyor Joan ja no hi és i ara qui regenta el negoci és el seu net. Tens sort i trobes el llibre que anaves buscant: Intemperie. A dins de la novel·la de Jesús Carrasco, el jove t’ha deixat un punt de llibre amb el seu número de telèfon i el seu nom, Xavier.
2023
Agafeu l’H16 a Manso i, mentre valides el bitllet, sents que el cor fa ressonar les parets de la teva ànima. Sembla que el Xavier ho hagi descobert i, coneixent-te bé, els seus dits s’abandonen entre els teus cabells per calmar-te. Mentrestant, rellegeixes el primer capítol de la teva novel·la. Baixeu a la parada de Passeig de la Zona Franca-Cisell.
A la tomba de l’avi, li confesses que el seu somni s’ha acomplert i que potser, algun dia, la teva novel·la també es podrà comprar a Sant Antoni. Abans de marxar, li escrius una dedicatòria i li deixes la teva història, “Tots els camins m’apropen a tu”, amb una targeta de metro com a punt de llibre.