Una pregària i una súplica
Avui he somiat que era una altra persona. Era jo mateixa, però diferent. No recordo haver-me vist la cara al somni, però la sensació que tinc ara mateix, el rastre emocional que m’ha deixat, m’indica que era jo al somni, però alhora no ho era.
Ja són les dues de la tarda i amb prou feines puc retenir els detalls del que he somiat. El que sí que m’ha quedat és un record fugaç: la meva mà agafada a una barra de ferro, en un vagó de metro, i una angoixa abismal mai sentida i que m’és totalment aliena omplint-me l’estómac.
Al somni d’avui tornava a ser al metro. De nou, era jo mateixa però alhora no ho era. Aquest cop sí que tinc la certesa de no haver habitat un cos estrany: asseguda en un dels seients del vagó, m’he somrigut a mi mateixa al reflex de la finestra del davant, tot i que ha estat un somriure forçat.
Els ulls ho han delatat.
Com que fa poc que m’he llevat, m’aferro amb ànsia al somni, tot i que sé que a mesura que avanci el dia els detalls se m’aniran escolant inevitablement, com per exemple el vestit groc de flors que duia al somni o les sandàlies vermelles.
Vaig tard. Em vesteixo ràpidament i vaig al lavabo. En el moment en què em retrobo amb mi mateixa al reflex del mirall, un vestigi del somni se’m fa present sense previ avís i m’omple d’un neguit inexplicable, d’una urgència que m’entumeix el cor però de la qual no puc rastrejar-ne la causa. Em passo la resta del dia mig present, com si deambulés entre dos mons.
Avui crec que he tingut un d’aquells sons tan profunds que no recordo res del que he somiat. Millor. Els últims dies no m’he sentit del tot sencera, per dir-ho d’alguna manera.
Estic tornant de la feina. Podria haver agafat el bus, el que travessa la ciutat de punta a punta, i passar-me el llarg trajecte llegint el llibre que fa mesos que passejo. Però avui tinc pressa, així que desisteixo del trajecte idíl·lic i agafo la ruta menys encantadora, la que encadena dues línies de metro però que em permet arribar a casa aviat.
Estic esperant el segon metro, igual que tots els que ens trobem ara al subsol de la ciutat. El comptador indica que arribarà en dos minuts i quinze, catorze, tretze segons, així que busco un tros de banc que no estigui ocupat encara i em dono permís per abstraure’m una estona.
Tan bon punt m’assec i miro endavant, passa una cosa estranyíssima. A l’altra andana, de sobte, els panells blaus on posa Sagrada Família es tornen roses i a totes les persones que hi esperen els canvia de cop la vestimenta, com si em trobés dins d’un videojoc i el jugador hagués decidit canviar la roba de tothom a cop de clic. Tanco els ulls instintivament i me’ls rasco, convençuda que per fi la fatiga m’està trastocant el cap, però quan els obro de nou, el que veig em glaça la sang a les venes.
Jo mateixa, a l’altra andana, duc amb un vestit groc i unes sabates vermelles, i sec a la mateixa altura que jo, just davant meu. Soc jo i no soc jo. Hauria d’estar espantada però el que sento és una pena profunda. Quan l’altra jo aixeca la mirada i els nostres ulls es trobenn, m’adono que els seus —meus— contenen una pregària i una súplica i, de cop, un neguit primigeni, potser biològic, m’obliga a aixecar-me i a sortir corrents cap a ella. Mentre baixo de dos en dos les escales de la seva andana, veig que l’altre jo també s’ha aixecat i s’ha acostat al límit de l’andana, esperant que arribi el metro, amb un peu enlaire.
Corro cap a mi mateixa com mai ho he fet.
Soc l’única que em puc aturar. Només tinc una oportunitat.