En un obrir i tancar d’ulls
Tres llumets vermells m'indicaven que havia dormit massa profundament. Cinc hores de son no són mai suficients, però les nostres converses nocturnes sempre són tan interessants que he de resistir als desitjos de les meves parpelles. M’havia despertat el copet oportuníssim d’una senyora que volia seure al meu costat, que devia endevinar la meva mala sort pel bot que vaig fer en veure a quina parada em trobava.
Vaig córrer pels túnels de l’estació intentant trobar la manera de canviar de via. Les pantalles no funcionaven i era el primer cop que trepitjava aquesta parada, i mentre buscava desesperadament algun cartell que m’indiqués on anar, una veu burleta va anunciar que el meu tren ja marxava. Vaig seure en un dels bancs per esperar el següent, i quan anava a consultar el mòbil per saber quan passaria, vaig notar el moviment d’una ombra que pujava ràpidament per les escales. Em penso que era una rata, o un gos petit, tot i que no vaig poder observar-lo prou bé per determinar-ho. Com que no tenia res més a fer, i empès per una barreja de curiositat i avorriment, em vaig disposar a seguir-lo. No m’hi havia fixat abans, però era sol a l’andana, i s’hi respirava un ambient silenciós. No quedava ni tan sols cap tren, i ni els operaris no hi eren. Me’n vaig adonar en veure que l’animalet que perseguia entrava per una porta d’ús exclusiu per treballadors que estava mig oberta.
Els meus dits van descobrir per atzar un interruptor a l’esquerra de la porta, i en encendre el llum vaig trobar una escena insòlita. Bèsties de tota mena, animalons i insectes, aranyes, gats, ratolins, arnes cobrien totes les parets de la sala. Milers de pupil·les em miraven fixament. La sang se’m va gelar quan tots aquells éssers se’m van abalançar com una gran massa fosca de potes, pèl i ulls lluents. Vaig fer un bot enrere i em vaig posar a córrer per fugir de la monstruosa onada que ara em perseguia pels passadissos de l’estació. Notava com aràcnides potes em pujaven per les cames, i se’m posaven per dins les sabates i entre els dits dels peus. Em picava tot el cos i sentia a poc a poc com em cobrien els turmells, els genolls... Dents ratapinyades m’estiraven els cabells, em picaven els ulls i em mossegaven les orelles mentre brandava els braços intentant allunyar-los de mi, però tan sols aconseguia més esgarrapades. La millor opció era sortir al carrer, així que vaig començar a pujar les escales mecàniques, que ja no es movien. Sense deixar de córrer vaig buscar per les meves butxaques la targeta, la vaig trobar, eufòric, i la vaig escanejar perquè les portes de vidre em deixessin passar, però alguna bèstia em va fer ensopegar i vaig caure de cara al terra fred.
Quan vaig tornar a obrir els ulls, una senyora uniformada em mirava preocupada. Tota una rotllana de cares curioses m’observava també. La dona em va preguntar si em trobava bé, que quin cop m’havia donat! i que si necessitava res. Li vaig dir que no, no es preocupi, i sense entendre encara ben bé què havia passat, vaig sortir al carrer, vaig respirar fondo, i em vaig dirigir a la parada de bus.