Companyes de viatge
Ja havia vist quatre o cinc vegades aquella noia quan pujava al metro a Badal per anar de casa a la universitat. Des del primer cop, tot i els cabells tenyits de blau i el dur outfit entre gòtic i k-pop, m’havia cridat l’atenció el seu aire fràgil i malenconiós, com d’una bellesa victoriana (ho sé...tot un contrasentit). Se’m dibuixa a la cara un somriure de babaua quan penso que segur que hi té alguna cosa a veure la meva afició per les novel·les d’Allan Poe, però el cert és que no puc evitar tenir debilitat per aquesta mena de persones que desprenen una espècie de magnetisme tràgic. Veure-hi bellesa en la melangia és com una meravellosa maledicció que m’acaba enamorant.
M’havia fixat que sempre baixava a Hospital Clínic. I mentre jo continuava el meu trajecte fins a Verdaguer per agafar allà la línia groga i baixar al campus de Ciutadella, em quedava fantasiejant si la propera vegada tindria prou valor per dirigir-m'hi en els escassos minuts que el tren triga a fer tot just quatre parades.
Un dijous del mes d’abril vaig veure que la noia duia al cap un barret de llana de color granatós que completava de forma molt coherent el seu look d’aquell dia, si no fos perquè les notícies no paraven de dir que aquella setmana havíem tornat a batre rècords de calor a causa del canvi climàtic. Llavors, adonant-me del fi borrissol que ara tenia per celles i del to cendrós que havia agafat la seva pell, mentre ella baixava a la seva estació em va rebrotar al cap la imatge dels darrers mesos de la mare que el meu subconscient havia amagat a la memòria (segurament de forma molt conscient) ara ja feia tres anys i, reprimint les llàgrimes que em venien als ulls, ho vaig entendre tot.
Durant tres interminables setmanes no la vaig tornar a veure, però un dimarts plujós, a les acaballes de maig, vaig coincidir-hi de nou. La vaig trobar força canviada: estava encara més prima i pàl·lida, havia substituït les seves habituals combinacions cridaneres per uns discrets texans i samarreta negres i, finalment, sembla que s’havia decidit a lluir sense complexos el seu preciós cap rapat.
Aquell dia, però, no va baixar a Hospital Clínic. I mentre em bullia el cap pensant en les raons d’aquell canvi, ella me’l va acabar de fer esclatar girant-se per un moment per trobar la meva mirada amb els seus ulls de color mel en una barreja d’interès, comprensió i anhel.
Estàvem arribant ja a l’estació de Diagonal i només em quedaria una parada abans no hagués de baixar del vagó. Era ara o mai, així que vaig acomodar-me al canell la meva col·lecció de polseres lila i dels colors de l’arc de Sant Martí, vaig respirar profundament per trobar el coratge necessari i vaig aprofitar el moviment de viatgers que baixaven a la propera parada per seure a la seva dreta.
Durant uns segons, mirant al terra, vaig assajar mentalment les paraules que tantes vegades havia imaginat. En aquell moment, en aixecar el cap alhora que els viatgers del davant deixaven lliures els seus seients, vaig poder veure a la finestra el meu reflex i el del seient buit que hi havia a la meva esquerra.
Llavors, mentre notava com un enorme calfred em recorria tota l’esquena i s’estenia fins als braços, vaig notar una agradable carícia damunt la meva mà esquerra i una veu dolça que em deia a cau d’orella: -Tranquil·la... tot anirà bé.