Avui et dic adeu
No, avui no penso saludar-te. Ho he estat fent aquests últims quasi tres-cents dies i avui et dic adeu. No has estat una companya agradable, més aviat has estat grollera, venjativa i rancorosa. Has estat una pèrdua de temps i no estic disposada a continuar llançant el poc que em queda. En aquest temps he arribat a conèixer-te prou bé, em conec els teus trucs sibil·lins per atraure’m, no tornarà a passar. Quan les teves urpes em tenien atrapada, només pensava en tu, tot era poc per tu, volia que tothom estigues per tu. No tristesa no, avui et dic adeu.
Surto al carrer, no fa massa calor, el sol llueix encara tímid, necessito veure el mar, m’acosto fins la parada de Les Corts del cinquanta-nou, encara em sento dèbil, em costa pujar, em deixo caure sobre el seient i noto que una sensació agradable i confortable em recorre tot el cos, deu ser això que en diuen alegria, segur que es això.
Bon dia alegria, bon dia de nou vida. Em sap greu haver-te deixat arraconada tant de temps, Encara no entenc del tot el perquè vaig oblidar-te. En tot aquest temps que no hem estat juntes he perdut la meitat del meu pes, tot el cabell, la força de les mans, la dolçor del somriure i la calidesa en la mirada. Però això s’acaba avui, surto de nou a la vida amb les butxaques plenes d’abraçades, prepareu-vos presoners de la tristesa, porto les claus de les cel·les.
Asseguda en la meva llotja particular d’aquest bus, estic veient un espectable oblidat, la Rambla, flors, gent, més gent i més flors, quaasi puc sentir les converses dels que descobreixen per primera vegada aquesta ciutat. Arribem al passeig de Colon, començo a veure el mar, baixo a la parada del Hospital del Mar. Sec en un banc, darrere l’Hospital, davant el mar. Em giro lleument i plena d’alegria li dono les gràcies per tanta d'amabilitat i afecte que vaig tenir els vint-i-nou dies que vaig estar a la UVI. Torno la mirada al meu mar, el sol ha perdut la timidesa i deixo que m’acaroni barrejat amb la suau brisa, la olor em posa la pell de gallina, no és fred, és una plenitud poc coneguda. Ja porto una llarga estona i m’està venint gana, ja sé el que faré, tornaré a agafar el cinquanta-nou i baixaré a la parada de Vallespir, a prop del Celler de Gelida hi ha una bodegueta que preparen uns cigrons estofats que són el miracle de la vida, o potser baixo a la parada del Mercat, a dins, al bar, fan uns entrepans de llom amb pebrots verds fregits que no tenen nom ni falta que els fa.
Ha passat bastant temps des de l’ultima vegada que vaig poder estar pel carrer, però el pas del temps perd rellevància quan tens esperança.