D'un temps, d'un bus
Els autobusos de les línies de recorregut horitzontal de la xarxa del bus metropolità de Barcelona es troben unes quantes vegades al dia amb els que fan el recorregut vertical per la ciutat. La implantació de la xarxa ortogonal fa que aquestes trobades siguin més naturals. Quan l'H12 comença el seu trajecte al Gornal, sap que té moltes possibilitats de trobar-se, poca estona després, amb el V7, que finalitza la carrera al carrer Tarragona. Anys abans, el disseny de la xarxa feia que l'itinerari fos més caòtic, tot i que més inesperat. Sobretot al principi, era pràcticament impossible saber quin bus et trobaries a cada parada, en arribar-hi. Però, des de fa uns anys, aquests l'H12 i el V7 es veien amb certa assiduïtat, tot i que de forma fugissera. A poc a poc la coneixença va derivar en amistat i, aquesta, en quelcom de més important.
Poca cosa es podien dir, ja que sempre estaven de servei. I ja se sap que la feina és la feina. Ara un clàxon sonant a deshora; ara una ràfega de llums a manera de salutació.
Un bon dia, en arribar a cotxeres, el bus de la línia H12 no va trobar-se amb el de la línia V7. Ja li va semblar estrany no veure'l durant tot el recorregut. Però de vegades ja passa. Tenim una edat i un mal dia el pot tenir qualsevol. Podia ser a tallers reparant un maniguet esquerdat per efecte del temps. Però l'endemà tampoc no el va veure durant el seu recorregut habitual. En aquell moment va pensar que alguna cosa greu li podia haver passat.
Van passar els dies i el seu bus estimat no va tornar a aparèixer. Llavors ho va observar. L'havia vist, però no s'hi havia fixat. En lloc del V7 que havia conegut durant anys, va veure com una mena de nau espacial amb rodes avançant carrer Tarragona avall. Brillava de nou com era i el goig que feia era inversament proporcional al soroll del seu motor. El futur s'acostava inexorablement, i a TMB va arribar en forma de vehicles elèctrics.
I, un bon dia, després de preparar el seu motor dièsel per a la jornada, una vegada va testar els llums i els intermitents i va comprovar que l'aigua del netejavidres sortia a raig, va veure com tots els seus companys anaven sortint per aquella porta de 9 metres, menys ell. També va veure un d'aquells artefactes nous en forma d'ou sortint amb el nom de la seva línia brillant a la pantalla frontal. Per un moment no va saber què passava fins que, en lloc del seu conductor habitual, un treballador vestit amb granota de feina va pujar a la cabina i, a poc a poc, el va conduir fins a un descampat fora de la ciutat, on es va anar trobant autobusos d'èpoques molt diferents. Amb alguns havia compartit carrer; d'altres els havia vist en imatges penjades a cotxeres. I, en girar una cantonada, va veure un bus amb la referència V7 de la línia pintada en un costat. Allà estava, just al costat del tramvia blau del Tibidabo. El V7 li explicava que, a Barcelona, havien tornat els tramvies per la Diagonal. El Vell tramvia blau no parava de riure, pensant com pensava, que li estava aixecant la camisa i que ho deia perquè estigués content i entretingut.
Quan el V7 va veure el nostre H12, un somriure se li va dibuixar a la graella del radiador, se li van encendre les llargues i, amb el poc gasoil que li quedava al dipòsit, va engegar el motor per posar-s'hi al seu costat i acompanyar-lo al racó on, des d'aquell moment, compartirien el seu retir, torrant-se al sol, mentre s'explicaven històries ja sabudes d'una àrea metropolitana que es coneixien com ningú.