Quan aixeco la mirada
Confesso que soc addicta al mòbil. Cronometradament, el miro cada dos minuts. De vegades no tinc ni missatges, només l'anhel constant que em busquin i ser trobada. Vull ser vista.
En moments d'angoixa em va estupendament hipnotitzar-me per la pantalla i senzillament, pensar en tot enys en mi. En què sento, en responsabilitzar-me de què vull.
Un dia, inesperadament, se'm va apagar el mòbil al metro. Ja hi podríeu posar carregadors...
El primer que vaig sentir va ser una ofuscació de 'i ara com arribo als llocs?'. Jo soc la típica que, engrescada en el meu món, quan algú em pregunta 'em pots indicar com es va a ...' jutjo aquesta persona i el primer que penso és 'mira Google Maps'. Per sort, avui sé on vaig, inclosos els transbords i les parades.
El mòbil s'ha apagat, i jo també començo a sentir el cansament de pujar i baixar escales. Estic escoltant el meu cos i no em ve de gust fer tots els transbords a peu. Just davant tinc un ascensor i hi pujo. Pico el meu botó i em recolzo a la barana.
Quan aixeco la mirada, una dona amb un cadell de gos ve corrent. L'ajudo i sento felicitat quan pot entrar a l'ascensor. Es tornen a tancar les portes, i tornem a obrir-les arran d'una tercera dona que ve amb bastó. També pot entrar i ens somriu. Es tornen a tancar les portes, i inesperadament una dona amb la maleta ens aixeca el braç demanant que l'esperem.
- Moltes gràcies!
Ens diu quan ha pogut entrar. Les quatre, en els segons que dura el trajecte de l'ascensor, ens donem bona vibra. Una dona va a visitar als seus nets, l'altre de viatge i l'altre al veterinari. Totes ens somriem de manera genuïna, i de cop és segur i agradable aixecar la mirada i viure moments com aquests.
Ens desitgem un bon dia i em deixen amb una estranya sensació d'alegria. Continuo el trajecte, acostumant-me al que estic sentint després de l'ascensor. Dins del vagó un home canta unes rimes, i em dedica unes frases.Un altre somriure amb un desconegut. L'home marxa desitjant-me també un bon dia, i el felicito pel seu talent.
Caminant pel transbord, sense tenir cap aparell que em distregui de la realitat, m'adono de la desconnexió que visc amb el meu entorn. Aquesta felicitat per la bona educació, per la gentilesa i senzillesa de creuar-me desconeguts que m'alegrin són detalls que em perdo de la vida.
WOW. Que forta l'obertura que sento pel món quan aixeco la mirada del mòbil i em sembla vertiginós tot el que pot passar si m'atreveixo a interactuar. I no per ser inoblidable com a vegades anhelo, sinó que per coexistir amb una altra persona que també té el seu trajecte.
Soc conscient que per a mi ser vista és acaparar l'atenció de l'altre, i de vegades amb petits detalls n'hi ha prou per alegrar algú. M'adono que aquest tipus d'interacció m'implica aprendre a deixar anar, deixar anar la idea que seré la persona més important de les persones que m'envolten. M'implica aprendre que només he existit per l'altre el temps que dura el somriure.
Ara accepto que potser no em cal ser la persona més valuosa per l'altre, sinó que només em cal estar en present. Agafar un ascensor, o intercanviar mirades, regalar somriures. Vaja, vaja... De tot el que em privo per la por de no ser prou, o de voler acaparar tota l'atenció. Quanta exigència!
Potser en comptes d'aturar-me per por, començo a aixecar la mirada amb por. A veure què més em pot passar.
Per tant, TMB, no poseu carregadors al metro. Donem-nos espais viatgers i viatgeres per interactuar des del present.