Vida i agonia d'un xiclet
Visc en aquestes escales des que em van estavellar aquí. No em puc queixar, almenys vaig anar a parar a unes de mecàniques. Els companys caiguts a les escales de pedra es passen el dia a camp ras, desprotegits de les inclemències del temps, cada cop més imprevisible, de les escombres punyents dels serveis de neteja o de les vehements llepades dels gossos que hi passen diàriament. Les meves escales, en canvi, van cap amunt i cap avall i quan arribo a dalt, al cim, em fiquen dins seu i, tot i la foscor, trobo refugi, si més no, del trepig de la gentada.
En aquest accés de metro, a la ronda de Sant Antoni, gairebé tots teniu pressa. Estudiants que feu tard a classe, veïns del barri del Raval, canalla, joves i no tan joves que sortiu nit i dia amb ànsia i desig, gent de tot arreu, i turistes, molts turistes. Tots teniu pressa i no us n’adoneu, que estic aquí, i que em trepitgeu. Em trepitgeu indiferentment. M’aixafeu sense clemència i em deixeu calcigat com un raïm. Les vostres sabates, tan inofensives que semblen, es tornen hostils.
De tan esclafat, m’he convertit en una simple taca grisa. Però aquí on em veieu, si és que algú em veu, antany vaig ser ben dolç i eixerit. Vaig arribar per uns pocs cèntims a les mans d’un jove que em va treure del quiosc on romania, com tants altres, en espera que algú em donés una vida pròspera i ensalivada. El xicot es va dirigir a l’estació de Clot, va baixar les escales, les de pedra, amb pressa, i un cop a l’andana em va despullar de la paperina barata en què venia envoltat.
La seva boca va esdevenir de cop casa meva. En un tres i no res m’havia fet gran i elàstic. El noi em movia amb la llengua cap amunt i cap avall –precís presagi del meu destí– i em mastegava amb força, amb ànsia, amb pur desig. Esporàdicament em treia d’allà per transformar-me en bombolla i fer-me esclatar. Feia tant de soroll que la gent del vagó, cada cop més ple, em mirava entre indiscreta i lleugerament ofesa per la meva vitalitat. Un dels cops vaig explotar tan enèrgic, tan content, que em vaig quedar enganxat als seus llavis i va haver de retornar-me a dins amb els dits. Jo, però, m’hi hauria quedat una bona estona més, allà. Aquell xicot em va gaudir fins a deixar-me sec i sense gust. Tant m’havia assaborit que m’havia tornat una pega dolça que ja ni pegava ni era dolça.
Però encara no sabia que la meva comesa, si és que n’hi ha, d’això, a la vida, estava feta. El trajecte se’m va fer summament curt i quan ja havia trobat el meu lloc en aquella cavitat, tot just quan començava a creure que aquella seria la meva llar per sempre, una potent i desenfrenada glopada d’aire provinent de ben endins em va expulsar despietadament i em va estampar en aquest lloc infaust. Vaig sentir com el noi pujava les escales. Tenia pressa, un cop més. Se’n va anar sense mirar enrere. M’havia abandonat.
He tractat de ser optimista, però no pareu de trepitjar-me i cada cop estic més xafat. Estic atrapat. Hauria preferit quedar-me al quiosc, si ho arribo a saber. Ja no soc més que una taca grisa i fosca, ennegrida i bruta, i simple. Ja no faig, per fer, ni nosa. Em trepitgeu incessants i impassibles. D’aquí ja no m'escapo i espero resignat la meva comesa, la de veritat. Potser acabo deformat en unes ungles que em vulguin esborrar, o evaporat pel pas del temps, o bé ofegat de lleixiu per rentar o, senzillament, d’avorriment.
Aquesta nit, tanmateix, les escales m’han deixat afora, a la vora del cim, i sembla que algú ha vingut a seure a prop.