Un temps nou
El despertador, la ràdio, el primer cafè, la dutxa, vestir-se, sortir de casa, agafar l’autobús. Es llevava com dins d’una atmosfera boirosa que li tibava els moviments i li entelava els sentits. Concentrava tota la seva voluntat en seguir l’itinerari, en no abandonar, en no perdre’s en els pensaments sobre les guerres que l’esperaven a fora. Odiava els imprevistos: si no es complia la previsió del temps i havia de canviar d’indumentària, si rebia un missatge inesperat de la feina... Aleshores es quedava clavada, com arran de l’abisme, i havia d’aplegar tots els ànims per a no decaure. L’únic pal·liatiu era la música calma i sensitiva que sortia de la ràdio, un bàlsam que l’abraçava.
A la parada de l’autobús, quan es trobava amb altres passatgers, la humanitat es tornava a fer present. Durant el trajecte tenia temps d’observar-los, d’imaginar com eren, a què es dedicaven: l’estudiant que es pintava a l’autobús per a no sortir maquillada de casa, l’operari de fàbrica que llegia novel·les policíaques per viure experiències excitants abans d’enfonsar-se en una cadena de muntatge, el noi que aprofitava les nits i ara s'endormiscava amb el cap contra la finestra, o la mare jove que mirava amb una expressió dolça les fotos dels fills que havia deixat enrere.
Amb el temps, sentia que la gent estava cada vegada més entotsolada i que creixia la indiferència. O potser era que la vida era cada cop més complicada i ningú estava ja per romanços. Recordava quan, per exemple, xerrava habitualment amb la infermera que sortia de l’hospital i li explicava les aventures del torn de nit. O amb l’home que cada dia anava d’hora a casa de la mare per ajudar-la a llevar-se fins que arribava la noia que la cuidava durant la resta del dia. Com tants d’altres, un dia havien desaparegut i mai no en va saber res més. Ella encara hi pensava, però estava segura que cap d’aquells passatgers la recordava.
Ara s’havia jubilat. La feina li havia tapat la vida i ara es trobava com l’emperador amb un vestit nou, despullada. S’imaginava una sèrie de dies indistints, sense horaris, sense objectius. Però som animals de costums i es continuava despertant aviat i, d’una manera automàtica, seguia les mateixes rutines. I un dia, gairebé sense adonar-se’n, es va tornar a trobar a la parada de l’autobús.
Ara hi havia mares, pares, avis i àvies que acompanyaven les criatures a l’escola, gent que feia gestions de feina, andarecs d’edat madura, amigues de compres, alguns turistes. La gent feia gracietes als petits, es canviava de seient perquè una parella pogués seure de costat, fins i tot era capaç d’explicar una adreça a uns forasters en un idioma desconegut. I només avançant una mica el rellotge!
Mirant per la finestra, va veure en un pis principal el cartell d’una associació musical del barri que anunciava les inscripcions per a classes de cant i ball: “Mai no és tard, iniciació per a totes les edats”. Va tenir el temps just per demanar parada i baixar de l’autobús. Potser sí que, com li deia molta gent amb aquelles frases que havia trobat tan suades, ara arrencava una nova vida.