MITJA HORA DE SENSACIONS
Són dos quarts de vuit del matí, tinc pressa, i de casa a la feina hi tinc mitja hora justa. Ja he arribat a la boca del metro, els ulls se me’n van al rellotge, vaig bé de temps. Llavors començo a baixar les escales i, com si d’un drac es tractés, l´enorme boca em va engolint de viu en viu i així pago la gosadia de baixar per la seva llengua llarga i escalonada. Tinc sort que la bèstia està desdentegada, però, renoi, li canta l’alè d’ una manera... És com una bafarada d’aire calent que m’envolta provinent de les profunditats.
El comboi és a l’estació. Tinc sensació d‘opressió i m’imagino els vagons com un seguit de salsitxes ben unides les unes amb les altres, on part del farciment ja és dins. S’obren les portes i cap a dins, que el budell dona de si i acabarem de farcir-lo.
Estic atrapat dins de la segona salsitxa del comboi i he entrat en un món de sensacions que no em vull perdre.
Una nova sensació m’envaeix i és la de sentir-me com la carn adobada, sí, he dit adobada pels mil i un perfums que sumats i ensumats formen un aiguabarreig tan gran, que et transporta a la secció de perfumeria de qualsevol d’aquests grans centres comercials.
Atenció, el comboi s’ha parat, vinga més farciment dins d’aquest budell que amb tant de carn i greix penso que es rebentarà, però no, tot és qüestió d’ apropar-se més al que tens al teu costat.
Vatua l’olla! Tinc la sensació que m’ha tocat estar al costat d’un tros de carn un xic passada.
L’home que tinc al costat, per assegurar-se que no caurà, aixeca el braç i s’aferra ben fort a una de les barres que hi ha al metro, les quals ens ajuden a combatre les estrebades que patim els usuaris, (encara que com que avui anem tant juntets, penso que si ens deixéssim anar no cauríem, seríem com aquell flam que harmoniosament es gronxa i no s’esmicola).
Continuo flairant a sota del braç del personatge, ell no caurà però a mi aconseguirà tombar-me. Quins pebrots!, Tinc la sensació d’estar ensumant una barreja de males olors on l’all és el principal protagonista. Ara no puc fer res més que, amb molt de compte i procurant no molestar massa, posar-me d’esquena.
Observo que en el banc hi ha, a banda i banda, dues persones amb el cap cot endinsades en la becaina. Sembla talment com si volguessin empalmar aquell somni que ha començat al coixí del seu llit i el maleït despertador els ha estroncat.
També hi ha dos individus que estan connectats, si més no, ho sembla, els pengen dos fils , un de cada orella que es despengen pit avall fins a connectar-se a un petit aparell de telefonia. Senyors, tinc la sensació que aquests personatges estan en un altre món i que amb una mica de sort tornaran a la realitat si algú els clava una bona trepitjada.
Al bell mig del banc queden dos personatges típics d’aquest entorn, el senyor que acuradament llegeix el diari i el sapròfit del seu costat, que pagant els altres s’assabenta de les notícies del dia. És tan descarat veure’l com gira el cap a la seva dreta, que n'hi ha per plegar el diari i demanar-li si vol fer un debat sobre la notícia que han llegit a quatre ulls.
El comboi s'ha aturat, la sensació que he tingut quan s’han obert les portes ha estat molt plàstica: una riuada de gent sortint i forçant el pas.
Amics, aquest és un món de sensacions, que no vol dir sensacional. Tan sols un desig: que les teves sensacions siguin positives i t’ajudin a passar-t'ho de conya.