18è Concurs de
Relats Curts de TMB

Anava amb la tieta i ma cosina. Quina il.lusió anar a veure Mar i Cel. Totes les meves amigues de l’escola hi havien anat i totes m’havien recomanat d’anar-hi.

Sort que aquest cap de setmana no tenia competició, que sinó encara m’ho perdria, vaig pensar.

Vam aparcar a Maria Cristina, i la tieta em va dir que havíem de baixar per unes escales que anaven sota el nivell de la carretera.

Quina pila de gent amunt i avall! Amb pressa i fent molt xivarri. No ho havia vist mai. La tieta paga uns tiquets i entrem les tres per uns ferros que es mouen quan posem el tiquet. I encara baixem més avall. A veurem on anem!

Quan arribem a un passadis, veig que hi ha unes vies com de tren. De cop i volta, sento un corrent d’aire fred i s’acosta un tren una mica més petit.

S’obren les portes i entrem fent un saltiró. Elles seuen a la cadira, i jo em quedo dreta. M’agrada el balanceig que fa aquest vehicle.

La tieta se'n riu de mi, dient-me que semblo una barcelonina de tota la vida allà dreta. Jo, tota contenta, ric.

És el meu primer dia en metro!!! I semblo una professional!!

Arribem i entrem al teatre a disfrutar de l’obra de la qual tots m’han parlat!

Com m’ha agradat! He plorat, he somrigut, m’ho he passat súper bé! Anem cantant fluixet quan sortim. Per què he plorat, per què he plorat …. Com ens ha agradat a totes tres.

I a més, tornarem de nou a fer tota l’aventura d’anar en metro per tornar a buscar el cotxe i tornar cap a casa.

A casa, la mama em pregunta com ha anat l’obra de teatre. Jo li explico primer la meva aventura en metro, i seguidament l’obra de teatre. Quin dia més diferent! Ha estat de pel.lícula.

D’això en fa quasi 40 anys, però ho recordo com si fos ahir.

Després, cada vegada que he tornat en metro, sempre he buscat algú que tingués la meva il.lusió a la cara, i moltes vegades he vist tant en petits com en algú gran, aquell somriure de ser la primera vegada que el balanceig del metro et feia sentir important.

Ara sé que aquests petits moments són els que ens queden a dins. Els que ens donen força per anar endavant. I m’agrada!