La Maria
La Maria
En un dels bancs de l'estació del metro de Catalunya hi havia la figura petita de la Maria. Les puntes de les sabates, uns botins negres, eren l’únic contacte amb el terra, tot el que li permetia la seva alçada curta. Les mitges fines, igualment fosques, cobrien unes cames rabassudes, com tota ella. A la falda arrepenjava la seva bossa de mà, també de color negre, que aferrava amb totes dues mans menudes. La seva roba sempre de dol, de punt o de cotó. Els seus cabells blancs eren arrissats i sempre els duia curtets i molt ben cuidats. El cutis era d’aspecte fi malgrat el pas dels anys. I unes ulleres grosses amb uns vidres gruixuts protegint uns ulls grans i rodons que estaven coberts per una mena de tel. Tot i això no l’acompanyava un bastó.
Quan la Maria va deixar la seva Màlaga natal va venir a Barcelona i es va defensar, per sort seva, venent cupons dels que aleshores eren de tres dígits i que ara coneixem com l'ONCE. Molt neta i ben posada, anava sempre la Maria; ni un forat, ni un cosit, ni una taca, ni una mala olor.
Com cada tarda d’hivern, de cinc a set, allà estava la Maria, veient passar, rere aquell tel, amunt i avall, ombres de gent i metros. Les veus que li arribaven eren llengües per a ella conegudes. Una era la seva, una altra familiar des de feia anys i de tant en tant alguna de forastera. Des que es va jubilar havia agafat aquest costum.
Malgrat que faltava la seva companya del dia a dia, la Carmela, des de feia uns anys, i no tenia a ningú més proper, no faltava a la cita. A l’estiu, a les cadires de la Rambla de Canaletes, el cobrador, que aleshores n'hi havia, ja la coneixia. Metòdica i rutinària; sempre als mateixos llocs, els mateixos horaris, els mateixos hàbits. Aleshores jo duia sempre molta pressa però seia uns minuts al seu costat per saludar-la, i així vaig anar coneixent la seva història, de mica en mica, per capítols. Una història de penúries com la de molts que varen haver d’emigrar i com la de tots els que van patir la guerra i la postguerra.
La Maria fa molts anys que ja no hi és i jo ja no tic pressa, però encara ara quan passo per l'estació de metro Catalunya veig la figura menuda i rabassuda de la Maria asseguda.