El Transversal
El Transversal
On jo vivia de petita mai havia arribat el metro. El primer record que en tinc es quan vam anar a veure la tieta Paquita, la mare i jo. Ella i el tiet Pepe vivien al barri del Clot, en un pis al carrer Rogent, i em disposava a visitar-los als meus set anys d’aquell 1964.
Veníem del tren de Sarrià i anàvem a Barcelona; tenia diferents bitllets: de segona i de tercera amb seients folrats de pana o fusta segons paguessis. En arribar, estació de Catalunya i cap al metro. Això no s’assemblava gens, només hi havia un tipus de bitllet, sense classes. Els seients eren menys confortables però hi cabien més persones al vagó . A més hi havia barres metàl·liques per agafar-se i no caure quan girava o frenava el conductor per les persones que no aconseguien seure.
La mare m’havia dit que agafaríem «el transversal», jo no entenia què volia dir. L’explicació va ser que era un metro que travessava tota Barcelona de punta a punta, per sota terra i paral·lel al mar i al Tibidabo. No ho podia entendre que s’hagués foradat tant la ciutat, ni per què es deia metro, perquè era molt més gran. Tampoc que la gent segués uns davant dels altres al vagó, no com a l’autobús o al tren que anaven en fila; ni que tanta gent s’hagués de traslladar un diumenge al matí.
Em cridava l’atenció la publicitat encastada sobre les petites finestres que estaven obertes per ventilar una mica l’ambient. Tothom estava tranquil i conforme mentre jo ho mirava tot i no parava de fer preguntes a la mare. M’explicava que era un bon mitjà de transport i que en tenien les ciutats més importants del món. Que quan hi va haver la guerra, va servir de refugi a moltes persones per guarir-se de l’esclat de les bombes, i que assegurava als treballadors el transport per no fer tard a la feina, ja que començava el funcionament molt d’hora i fins molt tard.
Es movia per la foscor exterior, avdins les bombetes grogues ens feien prou llum, fins que de cop i volta frenava i arribava a una estació. A dins del vagó hi havia un senyor que amb una clau obria un calaix metàl·lic amb botons per fer anar les portes. Sempre mirava amunt i avall que tothom estigués al lloc i feia sonar un timbre per avisar i no fer mal a ningú abans de marxar. Aquesta era la seva feina, em va dir la mare.
Estava tan encuriosida pel moviment en el passatgers, que com si fos un ball assajat, ens inclinàvem endavant o de costat segons convenia i a ningú, fora de mi, li semblava estrany fer tots el mateix. Hi estaven acostumats.
Vam baixar i en arribar a casa de la tieta, no parava d'explicar-li l' experiència de viatjar al metropolità de Barcelona. Pujar i baixar escales a les profunditats d’una Barcelona corcada de túnels per on es desplaçaven els barcelonins amunt i avall ràpidament.
L’excitació que aquell viatge em va produir va durar força temps i la vaig explicar al pare, germans, companyes de col.le i veïnes del barri. Vaig quedar tan impressionada que encara avui, seixanta anys més tard, me’n recordo del primer viatge.