Sota terra mai és de dia
Ja porto cent anys agafant aquesta línia de metro. Jo soc més vell encara, però és que soc un vampir. I tot i vampir i vell (encara que, si em veus, no ho diries, que soc vell!), sempre he abraçat els avenços. Transport sota terra? Allunyat del sol? Em vaig entusiasmar. Recordo que llavors a Lesseps gairebé no havia ni cases i ara, brrr, tot ple de cotxes (veieu? El carnet de conduir, en canvi, no me l’he volgut treure mai!)! Apa que no m’hi he passat tardes, esperant que arribés la foscor! Apa que no em vaig alegrar quan el metro va començar a estar obert tota la nit de dissabte! Festa major! Al metro selecciono el sopar: sempre gent que sembli que no té casa o que ningú l’espera i els segueixo. Mai he menjat dins del metro. Abans, perquè era fàcil trobar-te algun algutzir. Ara, perquè està tot ple de càmeres. I coi, no m’agrada embrutar les instal·lacions.
Quan està a punt de sortir el sol, baixo a Passeig de Gràcia i tiro cap a casa, un vell pis a Consell de Cent. A l’escala ara tot són allotjaments turístics i lloguers de temporada. Un fons voltor es va voler quedar tots els pisos, inclòs el meu. Fins i tot em van enviar un pinxo per amenaçar-me. He, he, he. Pobre desgraciat. Encara el deuen estar buscant. Però això... Això ja és una altra història.