La vida, amb el metro
És estrany, bonic i emocionant al mateix temps. M'hi endinso per agafar-lo, baixo i pujo escales i per una estona sec o estic dreta en un estat tranquil dins del vagó.
És estrany perquè sec al costat d'algú que no conec i moltes vegades no arribo a sentir inseguretat.
És bonic pel fet que els vagons amb individus són una mena recordatori que no estem sols al món. I que tots estem allà amb algun objectiu sigui per arribar o tornar d'algun lloc, per anar o tornar d'estudiar i per visitar els familiars que resideixen en els altres barris.
És emocionant ja que mai no em canso de repetir aquest procés.
I perquè la vida és per moure, per conèixer, socialitzar i gaudir. I és increïble que fent això hagi passat tot aquest temps.