Història d’una llavor
Aquell diumenge gèlid de principis de desembre, la Palmira havia ajudat el seu pare a aplegar les olives i algunes verdures, entre la intensa boira i humitat. Tenia 15 anys, però ja havia treballat de valent. Eren temps difícils, i en el petit poble del Pallars on vivia, els hiverns eren durs i llargs. Però aquella noia de faccions marcades, mans esquerdades de treballar la terra i somriure amagat, tenia una brillantor als ulls que deixava entreveure unes ganes immenses de descobrir món.
I va ser un dimecres qualsevol de mercat, mentre ajudava a vendre els espinacs que havia collit, que en embolicar-los amb un tros de paper de diari dels que li guardava el sr. Jaume de la llibreria, va veure una notícia que li va cridar l’atenció.
En unes setmanes s’inauguraria el metro de Barcelona, i ella no s’ho volia perdre de cap manera. No havia estat mai en aquella noble ciutat de la qual tant havia sentit a parlar. Així que a poc a poc es va deixar endur per la seva imaginació, i mentre treballava la terra distreta va decidir que s’amagaria en una maleta per viatjar a Barcelona, al portaequipatge de l’autobús anomenat Pirenaica.
Passaven els dies i no tenia clar com podria aconseguir que el seu somni es fes realitat, i que l’aventura que sense tan sols adonar-se’n havia planejat sortís bé.
El que primer hauria de fer és aconseguir una maleta on amagar-se. Buscant entremig del paller va trobar una vella i atrotinada maleta de cuir que va apedaçar manyosament, per dissimular-ne el desgast. A continuació, hauria d’aconseguir pujar a l’autobús sense ser enxampada. Va recordar que al poble del costat hi vivia un jove guàrdia civil d’origen andalús, alt i ben plantat, de nom Manuel, que una festa major sota la llum de la lluna i amb la música de fons li havia dit a cau d’orella que, per guanyar-se uns cèntims, ajudava a carregar el portaequipatge de la Pirenaica. Va aconseguir fer-li arribar una nota a través d’un vell mestre on li explicava el seu pla. No va tardar en respondre, i el dia abans de la inauguració del metro, en Manuel va carregar la misteriosa maleta i sense poder resistir la dolça mirada de la Palmira, quan ja no quedava ningú a terra, va decidir acompanyar-la en silenci en aquell lloc aparentment tan inhòspit.
Passades unes hores sota l’intens soroll del motor, la flaire de fum i la dansa feréstega de les corbes, l’autobús va estacionar a plaça Catalunya. En Manuel, en un moment en què els passatgers es despistaven amb els rètols cridaners de botigues i comerços, va escapolir-se discretament arrossegant la misteriosa maleta.
Entre els anuncis de Xocolata Amatller i Gallina Blanca, i sota la benedicció del Cardenal Francesc Vidal i Barraquer, en Manuel i la Palmira van quedar desdibuixats entre la multitud. Ella es va treure el vell i atrotinat mocador que li protegia els cabells per donar pas a una bonica cabellera, que en res envejava les que es deixaven entreveure sota els elegants barrets de les burgeses i personatges il·lustres de l’època. I així va començar el seu primer viatge en metro, un viatge que va marcar l’inici d’una flama que 100 anys després encara es manté viva.
I aquest desembre de 2024, els anònims personatges, amb rostres plens d’arrugues i mirades cansades però il·lusionades, acompanyats d’una parella que ronda els 60 anys, i envoltats de canalla riallera i cridanera, han tornat a pujar al metro de l’antiga estació Aragó, per recordar i deixar volar els records d’allò que el temps no esborra i que el metro va unir.