El quadre del Centenari de Metro... és a Londres!
D’escriure no en sé gaire. Jo sé pintar. Però escric la història real de tot plegat perquè hauria d’anar a Londres a buscar el quadre i res m’aniria millor que guanyar el primer premi.
S’ho creguin o no, això és exactament el que ha passat:
Tres dies i tres nits sense dormir; aquí va començar tot. Ja sabem, l’Administració va tard amb els encàrrecs, licitacions, workflows..., i jo que fins aquell cap de setmana en aquell local de còctels no vaig trobar la inspiració; un termini d’entrega de quatre dies. Feien la inauguració del Centenari de Metro i a l’escenari de l’acte inaugural hi penjarien el quadre que havia de preparar, oli 2x4 metres.
Em vaig tancar a l’estudi, dormia allí, menjava allí. Dissabte acabat, i l’entrega en fresc, amb fortor de trementina, per a dimarts. Ja vaig trobar estrany que el diumenge volguessin recollir-lo, però allò del migdia, va venir un camió per emportar-se’l. Vaig signar i... migdiada d’aquelles de recuperar el son.
Dimarts a primera hora em truquen esgarrifats de la TMB!!!
–“On és el quadre??”
-“El quadreeeee??? Doncs, no ho sé pas! Ja el vaig entregar diumenge!”- contesto.
Però el quadre no apareixia… al cap de deu minuts em van tornar a trucar, que veien per les càmeres del Metro, a L3, Passeig de Gràcia, que hi havia un llenç enorme travessat en un vagó del tren que no deixava tancar la porta i que tampoc es podia moure perquè quedava encaixat entre els barrots de dins el vagó. “-L3 aturada per...ehem.... aturada” – deien per megafonia.
Vaig anar-hi corrent i, a l’andana, una munió de gent al voltant del quadre, cridant, intentant moure’l, sense èxit; s’havia quedat ben encastat! Una dona amb l’abric completament arrebossat de pintura, i una nena amb els rínxols blaus!!! Mare meva.. i un senyor prim, alt, agafant-lo amb força… discutint amb els empleats del Metro, dient que allò era seu i que no es reprenia el servei fins que li garantissin que es mouria l’obra sense fer-la més malbé del que ja estava.
Que era seva? Amb un anglès macarrònic vaig entendre que el lord en qüestió havia comprat el quadre el dia abans, dilluns, a una casa de subhastes del carrer Provença, i que se l’enduia a Londres perquè era l’aniversari del seu fill i res li agradava més que els metros antics, que era precisament el que jo havia pintat!.
Aquesta és la història… una trama dramàtica digna d’una òpera al mateix Liceu!
-“Calma, si us plau!! Pleaseeeee!!! Keep calm!!”- (ho havia llegit en alguna banda..)
Entès! Els nois que van recollir el quadre diumenge no eren de TMB. Eren els del transport de la casa de subhastes on habitualment venc les meves obres, i l’endemà la van adjudicar al Jeremy… aquest senyor anglès tan polit que va tenir la brillant idea de traslladar-lo amb metro fins a casa seva del Born, on el desmuntaria per portar-lo en avió fins a Brockenhurst, Londres.
-“Prou!!! Prou!! Que jo soc qui l’ha parit!!”-. Després que tothom es calmés, vam quedar que el Jeremy el prendria allà, que li regalaria al fill, però que passats uns dies jo aniria a buscar-lo i n’hi portaria un altre més petit, i aquest tornaria a Metro, que era per a qui havia estat pintat.. i l’exposarien en algun vestíbul de l’estació de línies automàtiques per fer reflexionar sobre com han canviat els temps.
I aquí estem. Veient com em pago l’anar a Londres, perquè després de tot l’enrenou tinc els comptes bloquejats i uns i altres emprenyats reclamant. Espero, doncs, que la història que prou s’ho val resulti guanyadora d’aquest concurs que em ve al pèl!