Nit d'hivern
Vam tornar de sopar cap a la mitjanit. Els vaig acompanyar a l’hotel i ens vam acomiadar sense entretenir-nos massa, perquè jo havia d’agafar el metro per tornar cap a casa. Per sort, s’allotjaven en un hotel del Passeig de Gràcia, a només 5 minuts del metro.
Els nens no volien que marxés, així que també a mi em va costar separar-me’n. Just abans de marxar, la pregunta de sempre. “Quan et tornarem a veure?”. No se m’acut millor frase de comiat.
Per sort, tot i que feia 10 anys que vivien a Londres, sempre que venien a Barcelona ens vèiem, i era l’Anna qui ho feia possible, la seva mare. L’Adrià havia nascut a Barcelona i hi va viure fins que va tenir dos anys, així que el vincle entre ell, la ciutat i jo era gairebé indestructible.
Era una nit de gener, així que recordo que feia molt de fred quan vaig sortir de l’hotel. Vaig caminar de pressa per entrar en calor i en 6’ entrava al vestíbul del metro. Vaig baixar a l’andana i em vaig asseure. Com que era tard i era un dia entre setmana, hi havia molt poc moviment. De fet, vaig trigar una estona a adonar-me que estava sola. Sola a l’andana de Passeig de Gràcia, un fet insòlit.
Vaig mirar el rètol per saber quant trigaria el proper metro, però no funcionava. No se sentia res. Poques vegades m’he sentit tan sola com en aquell moment. Era com si, de cop i volta, m’hagués quedat atrapada en un túnel del temps, i em vaig començar a neguitejar.
M’hi devia quedar 5 minuts, en total. Fins que vaig pensar que potser era millor agafar un taxi, així que vaig decidir sortir del metro. El neguit va augmentar quan, en pujar al vestíbul, vaig veure que no hi havia ningú i havien tancat els accessos. Em trobava tancada i sola al metro de Passeig de Gràcia i vaig entrar en pànic.
Vaig començar a respirar cada cop més de pressa, el túnel que estava a punt d’engolir-me ara era el de l’angoixa. Vaig intentar cridar, però no em va sortir la veu.
Encara tenia el cor disparat i la boca seca quan em va sonar l’alarma a les 06:55.