El corredor del Metro
- Com es troba?
- Bé, bé.
Fa temps que ho faig. Quan el comboi arriba a Fontana camino ràpid per veure si guanyo la cursa que ningú més sap que s'està celebrant: el passatge sencer contra mi, per creuar en primera posició les portes lliscants de la sortida de l'estació.
- S’ha fotut una bona nata
- Ja ho sé! No cal recordar-ho!
Algú pensarà que no estic bé de la xaveta, però des de petit córrer ha estat per a mi una droga. La meva vida era córrer i la suor em feia sentir viu.
Era un bon atleta. Vaig començar amb els 400, però va ser amb els 800 metres que vaig penjar-me una medalla el 1987.
Aquell moment dolç s’allargà una mica més, fins que l’any 1992 em vaig retirar.
Aleshores em vingué la tristesa dels qui pengen les botes i els dubtes de com afrontar un futur per al qual no m’havia preparat. Entre els premis, els ajuts i el fet de viure a casa dels pares, anava tirant.
Per sort vaig aconseguir feina al notari del carrer Astúries. Em feien servir per endreçar papers amb paraules incomprensibles i per portar sobres amunt i avall de la ciutat. Jo era feliç al carrer i tornava a sentir el més aproximat a l’experiència de córrer.
- Senyor! No s’adormi, que encara no hem arribat
- Que sí ,pesat!
Va ser en aquelles anades i vingudes per Barcelona que vaig descobrir el metro com el meu nou tartà. Un dia era al tercer vagó. En arribar a l’estació gracienca s’obriren les portes i, amb la gentada que tenia al davant, vaig començar a retallar entre unes i altres, fins a les escales mecàniques. Vaig pujar darrere del qui em precedia, ja que aleshores no es deixava pas per caminar entre els qui ascendien quiets.
- Perdoni, però és que se li van tancant ulls.
- Ho sé, ho sé, ho sento.
No vaig trigar en adonar-me que també podia fer via demanant pas a la gent. Així vaig anar consolidant el costum i quan arribava a Fontana i els seus tres trams d’escales mecàniques, encetava la meva cursa cap a l’Olimp.
Es notava que havia estat corredor i era jove: si em posava a la primera porta del primer vagó, sempre guanyava. Era massa fàcil i vaig complicar-ho una mica, endarrerint el punt de sortida a les portes anteriors. Donava una mica d’avantatge a la resta de contrincants.
De vegades, però, se’m concentraven persones al davant abans del tret de sortida d’obertura de portes. Aleshores, sempre amb ziga-zagues, esprintava i aconseguia l’objectiu de creuar primer la meta.
- Aguanti senyor, que estem a punt d’arribar!
- Ah! Com dius?
Els anys passaven i ja no m’era fàcil guanyar. Per això vaig decidir fer la cursa més arriscada, des de la darrera porta del primer vagó, d’on mai havia partit. Si arribava el primer em donaria per satisfet i deixaria de córrer.
El que no m’esperava era aquell xicot que al cap de poc vaig veure darrere meu. Per primera vegada algú feia el que jo havia fet durant anys.
Feia passes llargues, amb energia i acabà passant-me al final del primer tram. La meva experiència em deia que tingués paciència, que no guanyaria el més explosiu, sinó qui millor sabés distribuir l’esforç.
Ho vaig veure perfectament quan pujant el segon tram d’escales el noi començà a flaquejar. Era la meva oportunitat, al dia de la meva darrera cursa.
Vam arribar aparellats al darrer revolt del tercer tram d’escales, ell amb l’avantatge de la corda.
Estàvem frec a frec, només em treia un esglaó d’avantatge i jo era a punt de depassar-lo.
Va ser aleshores que el seu braç esquerre m’empenyé sobtadament cap avall.
- Correu, correu! Porteu la llitera, que no diu res!