ET MIRO
ET MIRO
Et miro, però tu a mi no em veus. Sense tu saber-ho, formes part de la meva vida. Anar a la universitat en metro s’ha convertit en el millor dels plaers!
Baixes tres parades abans que jo. Acostumes a portar un cafè a la mà en un got de cartró reciclable, de vegades se’t vessa amb els sotracs del metro. Des d’on soc jo, de vegades puc olorar la flaire que fa.
Res de mòbil, el tens guardat dins la motxilla que portes i de tant en tant li fas una ullada; prefereixes llegir una novel·la, com jo.
Portes les ulleres de sol al cap, sobre aquests cabells tan foscos que tens; de vegades les portes a sobre d’una gorra gris.
Vas vestit esportiu i sovint portes una bossa negra que em fa pensar que després de la teva jornada, aniràs a fer esport. T’imagino suat, fent fitness.
Tens algun tic, suposo que ho fas quan et poses nerviós per qualsevol motiu. Ho fas sense adonar-te'n, estàs molt graciós.
Et cuides. Tens les mans impecables. Et poses alguna crema facial?
Em pregunto si estudies o treballes, si tens parella...tot i que no portes cap anell. Ai mare, tens parella?
Què deus tenir, vint-i-tres anys? Portes un braçalet on hi ha escrita alguna cosa, però mai he gosat apropar-me tant com per arribar a veure què hi diu.
M’encantaria que et diguessis Jan; bé així és com jo t’anomeno als meus somnis. J-a-n!
I la teva veu, com deu ser? Mai l’he arribat a sentir, però t’imagino xerraire, tot i que tímid amb qui no coneixes.
Et miro, però tu a mi no em veus. Com m’agradaria que em miressis algun dia. Segurament que jo baixaria el cap avergonyida i potser miraria cap a un altre costat mentre em toco l’anell. Algun dia potser em veuràs i em fondré.
Sé que ets tu, sé que som nosaltres. M’agrades molt ,Jan!
Et miro, però tu a mi no em veus. El metro s’ha convertit en el millor espai del món. T’observo quan vaig a la universitat, puges cada dia dues parades després que jo.
Sempre somrius, tens un posat dolç, innocent i fins i tot infantil. Et poses vermella per no res.
Et cuides. La pell sembla suau, amb un lleuger maquillatge que fa que et vegis radiant a aquestes hores matineres. Fas molt bona olor, la sento des d’aquí.
Tens els cabells rossos més macos que he vist mai, llargs, semblen suaus; el que donaria per tocar-los! Sovint els portes agafats amb una cua. Te’ls toques contínuament.
Els teus ulls semblen verds, amb unes pestanyes infinites, tot i que no he arribat a veure’ls de prop.
Portes una bossa gran, segurament plena de milions de coses importants per a tu. Acostumes a portar novel·les que expliquen històries de veritat, les que no et deixen indiferent.
T’agrada vestir d’esport, com jo. Potser anem al mateix gimnàs i no t’hi he vist mai?
Jo crec que ets més jove que jo. Sembles presumida, portes anells i braçalets. Et toques un dels anells i li vas donant voltes quan llegeixes, potser et relaxa.
De vegades mires el mòbil i somrius; deus mirar les xarxes socials? Quantes vegades he mirat de trobar-t’hi. Tens parella? Per favor, no.
Crec que et dius Clara, perquè un dia et vas trobar una amiga al vagó del metro i em va semblar que així t’anomenava. Repeteixo el teu nom suaument en molts moments: C-l-a-r-a!
No goso mirar-te, sé que em posaré nerviós, se’m caurà el cafè i faré algun tic dels meus. No vull que em vegis, per això aprofito les estones que llegeixes per mirar-te de reüll.
Sé que ets tu, sé que som nosaltres. M’encantes, Clara!