Passat màgic
Camino distreta, resseguint lentament els panots del passeig de Gràcia i els observo com si fos la primera vegada que els veig, sorpresa que una cosa tan especial estigués dissenyada simplement per ser trepitjada.
Els panots Gaudí, les rajoles hexagonals que ens parlen de la vinculació de Gaudí amb la natura, amaguen en cada peça una part d’un ammonit, una part d’algues i una part d’estrella de mar, fent que caminar per sobre d’elles es transformi en un joc: trobar set rajoles juntes que ens permetin veure el disseny complet de cada element.
Trobar-lo sencer és una meravella, és com contemplar un tros de mar, especial i únic. Camino fins que trobo els hexàgons perfectes i satisfeta arribo fins a la casa Batlló, per agafar el metro cap a casa.
Baixo fins a l’andana, amb el cap ple de les meves cabòries, quan un adhesiu al terra m’adverteix: estic a punt d’entrar al 1924.
Un rètol blanc amb estètica antiga anuncia que estic a l’andana direcció Trinitat Nova, si continuo traspassaré la línia que separa el present del passat.
Quan travessi la línia del temps trepitjaré un terra adhesiu que imita la forma de les petites rajoles hexagonals que decoren el passeig de la superfície. M’agrada la idea així que traspasso el llindar i m’endinso en el 1924.
Admiro tot el que m’envolta, els bancs de les andanes que imiten els de fusta d’aquella època i les fotos en blanc i negre que decoren les parets i ens parlen de la construcció del Gran Metropolità de Barcelona ara fa cent anys.
Veig les fotos de les antigues taquilleres i penso en tot el que va significar per a elles treballar aquí, alhora que sento també una mica de nostàlgia, aquelles dones, perquè només eren dones, sempre a l’aguait en les seves petites cabines de vidre eren la benvinguda al nou transport, que faria més còmoda la vida a la ciutat.
Em sorprèn també una foto de la construcció de la primera escala mecànica l’any 1932 i penso que ja fa anys que el transport intenta ser més amable i accessible. Per sort les coses han canviat, ja no només hi ha aquesta primera escala, sinó que el transport de la ciutat treballa constantment per poder ser útil a tothom. Quants sacrificis van haver de fer tantes persones anònimes perquè es produïssin tants canvis. Canvis que permeten que les coses avancin i que ara puguem gaudir del transport tal com el coneixem.
Absorta en un passat que no deixa de sorprendre’m, arribo al que era la cabina de l’andana del cap d’estació, cap de primera, es deia. S’intueix la silueta de qui, des de l’andana estant, vetllava perquè tot funcionés com calia.
Passo pel costat i veig un petit moviment, sobtada em giro i veig com la silueta es fa més nítida i acompanyant les seves paraules amb un breu cop de cap em diu:
- Que passi un bon dia,senyoreta.
Em quedo astorada i quan miro al meu voltant veig que tot s’ha tornat real de cop.
Els seients ja no estan folrats amb un adhesiu que imita la fusta, sinó que són de fusta de veritat, el terra es veu desgastat pel temps, tot ha perdut l’aire d’imitació i es veu real, tan real que estic confosa.
Veig alguna rajola desgastada per l’ús i fins i tot una està esquerdada.
Sense entendre res, em giro cap al cap d’estació, però veig que la figura torna a ser una imatge distorsionada darrere un adhesiu.
Just en aquest moment arriba el meu tren i me’n vaig cap a casa sense saber si realment he viatjat a l’any 1924, però sabent, això sí, que acabo de viure una de les experiències més màgiques de la meva vida.