El PASSADÍS OBLIDAT
Quan el metro de Barcelona va fer cent anys, es va organitzar una exposició amb fotografies antigues, plànols i objectes històrics. L’Alícia, periodista fascinada pel patrimoni ocult de la ciutat, hi va anar per fer un reportatge. Un plànol vell li va cridar l’atenció: mostrava un passadís que connectava dues estacions, però que no apareixia en cap mapa actual.
Va buscar documents antics, va preguntar a treballadors del metro, i fins i tot a jubilats que havien fet de conductors. Ningú en sabia res. Alguns reien, d'altres li deien que abandonés la investigació.
Aquella mateixa nit, amb el mòbil i una llanterna, va baixar a una de les estacions més antigues, just quan el servei es tancava. Es va asseure en un banc i va esperar, guiada per la intuïció.
A les 00:37, va sentir un xiulet llunyà. No podia ser un tren, perquè el servei ja s'havia aturat. Va seguir el so fins a una porta vella, mig amagada per una paret falsa. Era el passadís del plànol! Amb la llanterna del mòbil va il·luminar l'interior. L’aire era dens i el terra ple de petjades, algunes recents, i altres antigues, fusionades amb el ciment. Quan va sortir, a l’altra banda, l'Alícia va topar amb una escena impossible: una andana il·luminada per làmpades antigues, cartells que anunciaven trajectes de 1924, i passatgers vestits amb roba d’una altra època. Homes amb barret, dones amb vestits llargs, nens amb gorres de llana. El seu rellotge s’havia aturat, i l’agulla es movia lentament cap enrere.
Un tren de fusta va arribar xiulant. Les portes es van obrir i els passatgers van pujar-hi, com si fos el més normal del món. L’Alícia va fer una passa endavant, però una veu la va cridar.
—No ho facis! Si puges, no podràs tornar.
Era un home gran, uniformat amb el logo antic del metro. Els seus ulls eren profunds, cansats, com si hagués estat allà, durant molt de temps.
—Cada cent anys, aquest passadís es reobre —va dir-li—. És el metro que mai no va deixar de circular.
Les portes es van tancar i el tren va marxar i va desaparèixer en la foscor del túnel.
Quan l’Alícia va parpellejar, tot havia canviat. L’estació era fosca, abandonada. Només quedava el passadís per on havia vingut, ara cobert de runa, com si mai no hagués estat transitable. Va sortir amb les cames tremolant i la ment plena de preguntes. Havia estat un somni? Una al·lucinació? O realment el centenari del metro havia obert una escletxa en el temps?
Quan va arribar a casa, va buscar la gravació del mòbil. L’àudio es va poder recuperar, però el vídeo només mostrava una llum difusa i ombres en moviment. A la butxaca, hi va trobar una petita moneda antiga amb la inscripció 1924.