L'últim viatge
Avui, a l'andana del metro, no ha estat un dia corrent. He empès algú a les vies.
He matat.
He assassinat i estic satisfet. O satisfeta. Potser aquestes paraules semblen una contradicció, però no deixen de ser certes per a mi. Almenys, tal com jo les sento.
M’agradaria poder entrar en un confessionari com a les películes, agenollar-me davant un capellà i xiuxiuejar-li a través de la reixa:
—Perdoni, pare, perquè he pecat. He comès el pitjor pecat de tots. He matat.
Matar no és un acte simple. No és un sol gest, un sol moment, un sol impuls. Matar és veure com una vida s’esvaeix per la teva decisió. Matar és sentir com el passat es desfà, com el pes del que un cop va ser es dissol en el soroll de la ciutat. Matar és deixar enrere un cos, una veu, un nom.
Quan he pujat al vagó, he deixat una vida enrere. He matat la persona que un cop vaig ser. He exterminat la dona que portava dins. L’he mutilada, l’he enterrada entre les ombres del passat. Ja no existeix per a mi, ni per als altres. El reflex del mirall ja no mostra la seva figura. Ara hi ha algú altre, algú que per fi es reconeix.
El Centenari del Metro de la ciutat és una data històrica, un homenatge al passat i a tot el que ha canviat des que la primera línia es va posar en marxa. És també el meu centenari, la celebració d’un canvi, d’un nou camí traçat amb esforç i valentia. He matat una versó de mi mateix perquè en nasqués una altra. I en aquest trajecte subterrani, entre les velles parets que han vist passar tantes històries, jo escric la meva.
Ja no soc ella. Ara soc jo.