Set cinquanta-nou del matí
A les set cinquanta-nou del matí no hi ha ganes de res, i molt menys avui que no m’he fet cafè perquè faig tard a classe. Avui no tindré un matí fantàstic de comportar-me com una noia fantàstica, d’aquelles que són simpàtiques, fins i tot, amb els desconeguts. Sense cafè no puc ser-ho, avui serà un dia terrible.
El metro em fa fàstic a les set cinquanta-nou del matí, però la gent que l’usa, no. La gent que l’usa és igual que jo i jo soc igual que la gent que l’usa. Ens posem d’acord quan volem romantitzar, i creem l’escenari ideal al transbordament infernal de Plaça de Sants. Hi ha tants escalons, tantes pujades i baixades, que hi ha dies que crec que no arribaré mai al color roig, que em quedaré en aquest túnel blau de llums blanques replet de cartells publicitaris, i la gent m’anirà aixafant fins que m’integri en el paviment i formi part de tot això. Per què no proven de fer una muntanya russa? Estaria bé, en baixar del metro, pujar a un altre trenet més divertit, segur que així aplegaria puntual a classe i de millor humor, que me’n fa falta, sobretot avui, que no m’he fet cafè i no podré ser una noia fantàstica. Una no sempre pot ser fantàstica a les set cinquanta-nou del matí.
Poso tant d’èmfasi en l’hora perquè és diferent de la de sempre. Normalment, hauria d’haver passat per aquí fa deu minuts, però avui vaig tard perquè es veu que anit em vaig oblidar de posar l’alarma, però, mira, dec tenir un rellotge a dins quasi del tot eficient, perquè no se n’ha anat molt de l’hora a la qual hauria d’haver sonat l’alarma, però sí prou perquè no hagi tingut temps de fer cafè, i tot fatal.
Poso tant d’èmfasi en l’hora perquè just en aquells instants l’he vista a la pantalla del mòbil, quan he parat l’Spotify. L’he parat perquè a les set cinquanta-nou del matí, a la recta del transbordament infernal de Plaça de Sants, un home tocava la guitarra. Dins de la funda de la guitarra, als seus peus, hi havia unes quantes monedes i un parell de discos, però això ho he vist després. El primer que he vist han sigut les notes de la melodia, que es podien agafar amb les mans, i un gos dels que porten els vigilants de seguretat també les ha vistes i anava perseguint-les, desbocat, arrossegant darrere seu el vigilant. Això ha sigut molt graciós, la veritat. Realment, tots érem com el gosset, però ho hem dissimulat un poc, ja ho dic, que ha sigut una d’aquestes escenes que de vegades succeeixen, que muntem entre tots, entre jo i la gent que usa el metro, i avui, especialment, l’ha muntada l’home de la guitarra.
He parat l’Spotify perquè m’agrada més la música compartida i he perseguit les notes. A la recta és quan he vist l’home artista fent màgia, i la gent que venia des de la direcció contrària, de cara a mi, em comprenia i jo els comprenia, i la que em seguia perquè venia de la meva direcció i m’acompanyava en el viatge, agafava les notes que jo em deixava particularment per a ells. Gràcies, home, li he dit amb la mirada. Gràcies, guitarra. Gràcies, dits que polsen les cordes. Gràcies, aire, per fer viatjar el so. Gràcies, permís que se li ha donat a l’home per poder fer música. Gràcies, oblit d’ahir per endarrerir-me avui. Gràcies, cafè que no m’he fet i a quina bona hora. Gràcies, noies fantàstiques del món i gràcies, metro de Barcelona, per ajuntar-nos a tots i fer-nos partícips d’aquestes escenes que creem.
Vuit en punt del matí i tot brodat, potser al final tindré un bon matí.