Vas en metro? - Bitllet d'anada (i tornada)
Ens vam conèixer allà on la línia verda acaba el recorregut. Compartíem classes i apunts, sense saber que la vida ens deparava molt més. Al final del dia tots s'afanyaven a sortir. Nosaltres ens movíem dissimuladament, però tots dos controlàvem perfectament on era cadascú. Teníem el clar objectiu de coincidir a la sortida. I un cop allà, la teva invitació venia servida en safata de plata: una pregunta, amb tres paraules. N'hi havia prou per il·luminar les nostres cares mentre sentíem com la química feia la seva feina.
Aquells petits viatges de tornada a casa es van omplir de grans converses. Elles van ser les responsables de despertar dins nostre alguna cosa més forta. La nostra innocència i la nostra inexperiència es van fondre juntes en el descobriment de l'amor i la passió. La nostra connexió creixia dia a dia, construint una complicitat que encara avui alimenta aquella química.
Vas haver de validar uns quants bitllets abans d'arribar al meu cor, però una vegada aconseguit, els teus ulls verds de ciència ficció, com canten els d'Amaral a la seva cançó, es van encarregar d'atrapar-me per sempre. Trenta anys més tard, em segueixen semblant increïbles. S'envolten del que els altres anomenen arrugues, mentre per a mi són línies d'expressió a la pell que reflecteixen la maduresa i l'evolució del teu inquiet esperit. No puc evitar que segueixin polvoritzant-me cada cop que parles amb mi més de deu segons seguits.
Des de llavors hem traçat un llarg camí. Els nostres projectes viatgen en altres vagons i al nostre tren particular s'hi han incorporat dos individus que des de ben petits ens acompanyen a tot arreu. El nostre trajecte acumula milers de vivències, però aquell instant segueix estant tan present a les nostres vides … Per què serà que gaudim tant rememorant-lo? M'agrada quan t'acostes, em mires, m'expliques … i aleshores la meva cara es decanta, les meves celles s'arquegen i el meu somriure m'acompanya mentre ara soc jo qui interromp el teu discurs per recordar-te com va començar tot … “Vas amb metro?”.
Avui dia faig el mateix trajecte dues vegades per setmana. Però ja no com a alumna, sinó com a professora. De la mateixa facultat, a la mateixa aula. Em remou tantes emocions passar pels mateixos passadissos, entrar per les mateixes portes, veure els alumnes asseguts a les mateixes cadires.
La tornada a casa la segueixo fent amb metro. Allà, a les dues del migdia, barrejada entre tants estudiants que surten de classe alegres, parladors i somrients, em pregunto sempre si s'estarà coent alguna altra aventura com la nostra. I és que el metro no només ens ha portat d'un punt a l'altre durant cent anys. Ha estat testimoni de milers d'històries, de trobades i de destinacions entrellaçades com la nostra. Gràcies, metro, per ser molt més que un transport: per unir vides, crear records i portar-nos, sense saber-ho, cap al nostre destí.