El Viatge Continua
Un nen de deu anys amb prou feines podia contenir l’emoció que l’aclaparava aquell dia. El pare li agafava ben fort la mà mentre anaven avançant enmig de tots els curiosos que s’aplegaven a l’entrada de la flamant estació de Lesseps.
El Gran Metro de Barcelona s’inaugurava, un prodigi de la modernitat situava la ciutat a l’alçada de Londres o Nova York. Els diaris feia setmanes que publicaven notícies sobre aquella proesa de l’enginyeria: un tren subterrani connectava la Plaça Lesseps amb la Plaça Catalunya en només deu minuts.
Deu minuts!, anava repetint el pare amb orgull.
A la taquilla, l’home va deixar caure sis xavos a un revisor uniformat, validant dos bitllets de cartró. El nen sentia papallones a l’estómac en baixar les escales que els conduïen a l’andana, on un comboi esperava amb les portes obertes. Vagons de fusta envernissada, seients de cuir, llum elèctrica que pampalluguejava...
El nen pujà d’un salt i s’agafà amb força al seu pare tot esperant que el tren arranqués.
-Pare, i si ens quedem atrapats aquí, sota terra? -va preguntar amb innocència quan va veure la foscor del túnel.
El pare va deixar anar una forta riallada i acaronà cap del nen amb tendresa.
-Res d’això, fill meu. Això és el futur!
En sortir d’aquella fascinant experiència, un enorme terrabastall sacsejà la ciutat. Les sirenes tallaven l’aire amb el seu lament metàl·lic. Un jove corria pels carrers amb el cor desbocat. Aprengué a distingir el brunzit dels avions italians abans que l’alarma sonés.
No hi havia temps a perdre. Va girar la cantonada i es llançà escales avall, cap a l’estació de Plaça Catalunya. Allà, sota terra, aquella maleïda guerra entre germans quedava en suspens. Desenes de persones s‘aixoplugaven espantades a l’andana, algunes restaven dretes, altres assegudes per terra, abraçant-se als seus fills. L’aire estava carregat de pols, però sobretot, de por.
Aquella estació, amb el seu gran vestíbul i els seus accessos, s’havia convertit en un dels refugis més utilitzats de la ciutat.
Però una bomba caigué massa a prop. Estrèpit. Foscor. Després, llum freda.
Va ser llavors quan un vell davallà en un ascensor d’alta capacitat a vuitanta-cinc metres de profunditat en un pou de vint-i-cinc metres de diàmetre. Allà no hi havia revisors, ni maquinistes. Només el zum-zum d’unes colossals escales mecàniques i les portes automàtiques. El tren arribà sense conductor, lliscant amb precisió mil·limètrica fins aturar-se darrere d’unes mampares de vidre de seguretat. El vell recordà quan el metro era de fusta i els seients de cuir. Ara, els ascensors estaven coordinats amb l’arribada dels trens, els plafons lluminosos anunciaven l’arribada amb exactitud i les càmeres vigilaven tot el recinte.
S’acomodà a un seient al costat de la finestra frontal del primer vagó per poder contemplar el túnel il·luminat.
El metro s’aturà i el vell i parpellejà amb força. Es recolzà al seu bastó i s’incorporà amb lentitud ,ajudat pels seus besnets.
-Hola, em dic Josep Font i Casals.... tinc 110 anys. M’he adormit i he tingut un somni plàcid, tot i que un xic estrany....
En Josep havia somniat la seva vida sencera en un petit trajecte de cinc minuts...
El viatge continua.