El Vell Túnel
Va obrir els ulls, mig grogui, i va trigar en saber on era. Ah sí, al metro, tornant cap a casa. Va recordar que havia pujat a l’últim tren, s’havia deixat caure a un seient i ja no recordava res més... Va pregar al cel no haver-se passat de parada. Es va enfadar amb si mateix per haver-se adormit i ves a saber quant de temps.
Es va aixecar i va recórrer el vagó... no hi havia ningú. Els vagons adjacents també eren buits. Va sentir un nus a la gola -On coi estic que ja no queda ningú?- Es va adonar que portava temps dins del túnel sense arribar a cap estació. -No fotis que aquest tren va a cotxeres!- va sentir una punxada de pànic quan es va imaginar passant la nit allà tot sol fins al primer servei del matí.
Va sentir uns passos i va veure que algú s’acostava des del fons del vagó -Uf, quin descans, hi ha algú més al tren!-
Era una dona jove.
- Hola, tu també t’has quedat tancat?- va dir somrient
- Sí... i ja veig que no he estat l’únic- va respondre fingint tranquil·litat
- Jo m’he abstret mirant vídeos i quan he alçat la vista, estava sola – assenyalant el mòbil.
- Jo, m’he adormit. He sortit de treballar i estava baldat
Van riure de ser els més despistats del tren. Lentament, el comboi es va aturar enmig del túnel. Va fer un soroll mecànic i es van tancar els llums alhora que s’obrien les portes.
-Deu ser el final de línia... Vinga, abans que el conductor marxi, anem amb ell que sabrà on és la sortida- es va animar ell avançant pel tren.
Amb la llum dels mòbils van recórrer els vagons fins a la cabina del conductor. Quan van arribar, ja no hi era.
Estaven sols.
Van baixar a les vies i van començar a caminar cercant la sortida.
- Caram, aquest túnel sembla molt antic... -va exclamar ell mirant al voltant
- Sí, té exactament 100 anys, dels primers que es van fer...
- I tu com ho saps? -va dir sorprès-
- Jo en sé moltes coses -va riure- menys el teu nom...
- Em dic Benjamí, però em diuen Benji, i tu?
- A mi en diuen Ona, com a diminutiu.
- Diminutiu de? Mariona? Ramona?
- Noo... - va tornar a riure
- Winona? Madonna? i tots dos van esclatar a riure
Un punt de claror va aparèixer al fons de l’horitzó fosc, petit com el cap d’una agulla però sens dubte era llum i significava que s’apropaven a l’estació o cotxeres o el que fos aquell lloc. Per fi, arribarien a “terra ferma” on poder agafar un taxi cap a casa.
- Estem arribant- va mussitar amb veu serena. I com abans volies saber el meu nom, digue’m tu, per què et dius Benjamí?
- Perquè vam ser bessons i jo vaig sortir abans, per tant jo era el petit, el benjamí.
- I el teu germà com es diu?- El to havia canviat a... intrigant?
- Era nena però va néixer morta, no va arribar a tenir nom- va sentir un calfred molt estrany...
- Vols saber de quin nom és diminutiu Ona?- i el va mirar als ulls.
Ell li va escorcollar la mirada com si allà es trobés la resposta. Va balbucejar sense deixar de mirar-la:
- Dd... de...? – els ulls se li van omplir de llàgrimes sense entendre per què estava plorant
- Ona... prové de... bessona... -el va agafar de la mà- Soc jo, he vingut a rebre’t i acompanyar-te...
- On anem...?- Tot i que ja sabia la resposta
- Tornem a casa- el seu rostre era de felicitat
Aquella llum al final del vell túnel ja era enorme, tan gran i brillant que enlluernava. Era una llum càlida, era una immensa ona d’amor.
Al vagó del metro, rodejat de paramèdics i de passatgers curiosos, es quedava el cos sense vida d’en Benji després d’un infart mentre dormia.