Reutilitzats
Sempre m’ha agradat veure, en arribar a la parada, els segons d’espera. No és com Madrid. Sembla que tot està calculat, però les llums que mostren els segons s’equivoquen. D' això me’n vaig adonar la tercera vegada que vaig esperar el metro. D'1 minut i 23 segons, saltava a 1 minut i 46 segons. He guanyat o he perdut temps? És un rellotge com hauria de ser. Amb una agulla espatllada, que vol anar endavant, però rebota una mica cap enrere i després salta de nou per posar-se on hauria d’estar. Corrent perquè sempre anem tard. Penso que són segons reutilitzats. Retards. Tornar a començar. Al final, ningú no se n’adona. És una mossegada cada dia en els nostres trajectes. Si els ajuntés tots, potser podria fer un rellotge de sorra. Podria jugar-hi i moure’m en la direcció que volgués. Podria recuperar la meva jaqueta grisa, la que vaig perdre fa temps, o podria buscar els seus ulls. Fa temps que no els veig. La suma de tots els errors del metro, la suma de tots els segons estrangulats per minuts són el que porto sense escoltar-lo. No es pot comptar això. No solen comptar-se els errors, els intermedis, les pauses, les esperes. Només s’espera que acabin.
Avui he anat a la parada on sempre solíem agafar el metro. He mirat la pantalla. He vist la gent baixar igual que els minuts, he vist cotxets de nens i maletes de quatre rodes pujar com segons. He vist un temps que no necessita ningú, que va una mica boig com jo cada matí, que no deixa temps per pensar. Que va endavant per deixar-te amb les ganes. Ganes amb les que m’he quedat perquè no l’he vist. De 24 a 31 i de 29 a 12. De pantalles, a portes. De xiulets a segons. Als perduts i reutilitzats. A nosaltres.