Alçar la veu
El metro avança amb el seu habitual balanceig. Com cada matí, els vagons van plens i a cada estació hi entra més gent de la que ens surt.
En algun punt més cèntric de la línia, desembocarà quantitats importants de gent que va a treballar.
Tothom passa l’espera com pot. Els uns llegeixen, altres compten amb ànsia les parades que els queden i miren impacientment el rellotge i molts passatgers fan lliscar la pantalla dels seus mòbils mirant coses que ja mai no recordaran.
Entre aquesta diversitat de passatgers, un home vestit amb roba fosca es mou amb discreció avançant pel vagó. Els seus ulls repassen l’espai d’un costat a l’altre, com si escanegessin el vagó, fins que s’aturen en un noi jove que viatja recolzant una espatlla a la porta, aliè a tot el que passa al seu voltant, totalment perdut en el seu mòbil.
La seva motxilla penja d’una espatlla, amb la cremallera lleument oberta el punt just perquè una mà hàbil pugui entrar-hi sense que ningú se n’adoni.
Amb uns moviments entrenats, l’home silent s’acosta i, amb suavitat, comença a introduir la mà dins la motxilla, mentre es recolza dissimuladament a la porta i fa veure que consulta el plànol de les línies de metro. Tot sembla anar segons el seu pla. Sembla que ningú no s’adoni del que està passant, fins que una veu infantil trenca el silenci.
-Mama! Aquell senyor està agafant una cosa d’aquella motxilla!
Tothom al voltant es gira de cop. L’home silent de roba fosca es queda congelat un segon, mentre la dona estreny la mà del seu fill i el mira amb sorpresa.
El noi del mòbil, desorientat, es gira i veu la mà estranya dins la seva motxilla.
- Ei! Què fas?!
L’home retira la mà de cop i intenta baixar a la següent parada, però un passatger li barra el pas.
- On vas? Que tens pressa?
Una altra persona prem el botó d’alerta i el comboi no marxa de l’estació. Al cap de poc, un vigilant de seguretat arriba a la porta del vagó.
El nen, mentrestant, observa l’escena amb ulls enormes, sense deixar anar la mà de la seva mare.
- He fet bé, oi mama? -pregunta en veu baixa.
- Sí, molt bé. Respon la mare mentre li acarona els cabells, orgullosa.
El lladre és escortat fora de l’estació, mentre el metro reprèn la marxa.
L’ambient dins el vagó encara està carregat d’adrenalina, i mentre els passatgers comenten amb indignació la situació que acaben de viure, el noi de la motxilla fa l’ullet i somriu al nen.
- Gràcies, company. M’has salvat el dia!
El nen somriu, cofoi.
Per primer cop, se sent com un autèntic heroi.