El bitllet sense data
L’Anna sempre havia estat fascinada pel metro de Barcelona, especialment ara que celebrava el seu centenari, un segle ple d’històries subterrànies i records atrapats en els seus túnels. De petita, acompanyava el seu avi, en Josep, un antic maquinista de l'L1, que li explicava relats sobre els primers trens del metro que van circular sota la Ciutat Comtal. "Aquestes vies tenen memòria", li deia. "Cada viatger hi deixa una part de la seva història."
Després de la seva mort, l’Anna es va quedar amb una vella cartera de cuir que ell sempre portava a sobre. No va ser fins al cap d’un temps que va trobar, entre els plecs del folre desgastat, un bitllet de metro groguenc, amb les cantonades doblegades. El més estrany era que no hi havia cap data impresa.
Impulsada per la curiositat, va decidir fer servir aquell bitllet. Va baixar a l’estació d’Urquinaona, inaugurada el 1932 com a part de l’ampliació històrica del metro de Barcelona, i el va validar a les barreres d’accés. El lector va emetre un senyal sonor i, contra tota lògica, la va deixar passar. Intrigada, va agafar el primer comboi que va arribar.
Va ser en asseure’s que es va adonar que alguna cosa no anava bé. Els anuncis lluminosos mostraven noms d’estacions que no coneixia: Correus, Bordeta… Espais oblidats del passat, antigues parades clausurades fa dècades i ara només presents en arxius i records d’uns pocs. L’ambient era diferent, la gent vestia amb roba antiga, els seients eren de fusta i, en comptes d’un senyal acústic electrònic, un revisador anunciava la propera parada amb veu alta.
L’Anna va sentir un calfred. Va mirar al seu voltant i, en aquell moment, el va veure. Un home amb uniforme de maquinista i una gorra que li tapava parcialment el rostre. Tot i els anys passats, el va reconèixer de seguida. "Avi?", va xiuxiuejar.
Ell la va mirar amb un somriure tendre, com si l’hagués estat esperant. "T’ho vaig dir, petita. Aquestes vies tenen memòria i guarden les històries de tots els que hi han passat, com si fossin fils invisibles que uneixen el passat amb el present."
Abans que pogués reaccionar, el tren es va aturar de sobte i les portes es van obrir. A l’altre costat, no hi havia cap andana, només un passadís fosc que semblava estendre’s fins a l’infinit. En Josep li va allargar la mà. "Vols saber on acaba aquest viatge?"
L’Anna va dubtar. El seu cor bategava amb força, una barreja de por i emoció la paralitzava. Sentia el pes de la història, les veus dels viatgers del passat que encara semblaven murmurar entre els túnels foscos. Sabia que si baixava, potser no podria tornar, però alguna cosa dins seu li deia que aquest era un viatge que havia d’emprendre. Va llençar una última mirada al vagó. La llum tremolava lleument, els reflexos a les finestres semblaven ombres esvaïdes en el record. Tot estava buit. No hi havia passatgers, només ella i el seu avi, a punt de creuar junts el límit difús entre temps que s’entrellacen.
I, amb una última respiració profunda, va fer un pas endavant.